Només cal veure’ls els ulls d’il·lusió quan s’hi s’apropen, amb les seves xancles, alguns encara amb calcetins, pantalons curtets, pell vermella rostida de pocs dies i el somriure de trobar, per fi, alguna cosa autèntica, original, davant la qual fer-se el selfie per a enviar als de pell encara blanquinosa d’Estrasburg, Manchester, Xixón i altres tristes capitals del nostre Vell Continent preses pels núvols eterns, que rebran la foto i aniran a dormir somiant que potser un dia llunyà, si els estalvis els ho permeten, podran visitar el nostre minúscul paradís a la recerca d’aquesta petita joia enfilada damunt les roques com un safir en l’anell de compromís d’una al·lota que somriu feliç acaronant el seu tresor.
Després de tanta promoció turística de fireta en fireta «y tiro porque me toca» a costa de les arques que omplim entre tots, tanta tossuderia amb el carall de desestacionalització, tant de vendre a tort i a dret les excel·lències paisatgístiques de Formentera…, I ara resulta que l'»atracció» més visitada d’aquesta pretemporada de Setmana Santa a la nostra illa ha estat el veler ‘Helisara’, una toia que duu varada al costat de ses Illetes des del 14 d’agost de l’any passat, en ple Parc Natural Imaginari.
I és que la gent, cansada de no poder visitar el «futur» Museu de Formentera, aquell que hauria d’haver existit a can Ramon, sa Senieta i l’aparcament petit del costat del fossar vell i que es veu que ha passat directament a l’estat de ‘runes’ sense cap altra consideració que racó on llençar el sobrant de les obres del voltant, llaunes de Red Bull, orins i defecacions inclosos, ha decidit que el monument més autèntic d’aquesta illa nostra és un armatost de 23 metres d’eslora deixat de la mà de Déu, esmicolant-se entre les roques.
Es diu que l’Helisara va pertànyer al cèlebre director de la Filharmònica de Berlín, Herbert von Karajan, i que ha anat passant de mans en mans fins al seu actual i desconegut barra difícil de localitzar propietari, que devia dur una bona ‘caraja’ el dia que la barqueta se’n va anar d’excursió al rocam. I no li deu haver passat, perquè allà continua la cosa encastada i sembla que va per llarg, i més ara que s’ha demostrat que ve a ser gairebé una de les set meravelles del món modern, a escala formenterera, gairebé a l’altura de la Torre Eiffel de París, la novaiorquesa estàtua de la Llibertat o el Bernabéu de la capital de l’Imperi on no es pon mai el sol i en Flo no sap perdre.
Ja gairebé ningú va al far des cap de Barbaria, perquè ‘Lucía y el sexo’ és una història de boomers que amb prou feines poden moure el cul deu metres sense deixar de sentir-lo. Així mateix, la gent ja no se’n recorda dels anuncis de cervesa que prometien una Formentera gairebé de bacanal amb una mitjana fresqueta als morros i sexe fulgurant amb el primer parell de guiris que et trobaves tot just baixant de la barca.
Ara el turista cerca coses genuïnes, i ens agradi molt o poc, l’Helisara és el que hi ha i el que tenim per oferir, i faríem bé de fer-li una foto polida amb alguna despreciable influencer al damunt i anar-la venent de Berlín a Vladivostok passant per Londres i Milà, i muntar-hi un bon Bitch Club a tocar, amb les seves hamaques i para-sols i un bon chumba-chumba que retroni de valent.
Total, allò del Parc Natural no s’ho creu ningú ja, així que més val que ens deixem de romanços i estrenyem es cul per muntar-hi alguna cosa que ens doni souets als d’aquí abans no hi vagi cap foraster espavilat a plantar-hi un banc amb algun lema estúpid al davant i s’endugui el mèrit i la pela.
D’altra banda, i fent-me ressò de la crida del Consell al poble ras perquè participi en les nominacions dels Premis Sant Jaume d’enguany, des d’aquestes humils paraules encadenades sense gaire sentit, propòs que es faci justícia, ja que per a rescabalar que en el seu moment ni en Julio Medem ni el senyor Damm van rebre cap reconeixement, crec que en aquesta edició 2025 dels guardons formenterers a l’excel·lència, hi hauria d’haver una estatueta o alguna mena de medalla acompanyada d’un pergamí envellit artificialment on es nomenàs fill predilecte a l’armador desconegut de l’Helisara.
Així, quan vingués a recollir-lo, potser la Policia Local el podria capturar i engarjolar a les fosques catacumbes del Consell fins que pagàs l’extracció de la seva barqueta i la sanció per delicte ecològic, no sigui que la Institució Insular hagi d’acabar pagant el desori amb els sous dels contribuents mentre la propietat ho celebra brindant amb xampany i banyant-se en llet de burra.
Epíleg
Anys enrere, en la meva anterior vida com a periodista a la Pitiüsa del nord, record que a Sant Antoni van tenir un problema similar: Un temporal fort, un grapat d’embarcacions de gent amb el seny sota zero que anaren a petar a la platja de s’Arenal i un iot que s’hi va quedar embarrancat una bona temporada mentre les administracions es passaven la pilota les unes a les altres i l’armador, probablement fill de pare desconegut, ni apareixia ni per descomptat es feia càrrec de l’enretirada d’aquell insult de mal gust enmig de la zona de bany més concorreguda del municipi.
… Fins que algú va trobar un llumí.
