El penós deure de seguir el twitter dels polítics, per David Ventura

@D.V: He hagut de fer-me un compte de Twitter per motius laborals. No sóc gaire entusiasta d’aquesta xarxa social, que veig més aviat com un aparador de la vanitat més malaltissa o com una oportunitat per a la maledicència, el trolleig, la difamació i l’insult massiu. Però si milions de persones han decidit incorporar twitter a la seva vida, jo no hi puc fer res.

El problema és que, per motius laborals, em veig amb l’obligació de seguir a molta gent per twitter i especialment, als polítics. Consellers, càrrecs, regidors, militants o, fins i tot, simpatitzants especialment actius a les xarxes socials. Em veig obligat a seguir-los a tots per saber com respira l’actualitat i el debat polític, per saber de què es parla, quins són els temes polèmics, què és el que fa bullir l’olla.

No obstant, desprès de tres mesos fent aquest seguiment, constato l’abisme que hi ha entre opinió pública i opinió tuitejada. Els galimaties, les discussions desairades, les controvèrsies, els retuitejos sense fi són l’aire que infla un globus autista on aquesta gent està tancada amb la seva pròpia joguina, configurant un Univers on nosaltres som els bons i els altres són els dolents.

Un aspecte que és particularment penós i desagradable del twitter dels polítics -militants, simpatitzants, càrrecs, regidors, etc- és la seva manca absoluta d’autocrítica. No hi ha arguments. No hi ha matisos. No hi ha reflexió. Només existeix el “y tu más” i el “anda que tú”. Si un parla els sobres de Bárcenas, l’altre li respon amb els ERES d’Andalusia. Si un parla dels 6 milions d’aturats i de la destrucció de l’Estat del Benestar, l’altre li parla de l’herència rebuda. Si un diu “no feu res per aturar els desnonaments” els altres responen “Zapatero tampoc va fer res”. I així fins l’infinit.

El pitjor de tot és quan lis dona per retuitejar als seus companys de partit, ja sigui d’Andalusia, o de Madrid, o de Galícia, o d’on sigui, i retuitegen tots els missatges autolaudatoris, consignes triomfalistes on repeteixen sempre el mateix: som els millors, que bé ho fem, som imparables, tenim sempre la raó, etc.

Quan veig aquests retuitejos experimento la mateixa vergonya com quan Belén Esteban acaba d’escridassar i s’autoaplaudeix. L’autoaplauso. La cosa més ridícula que he vist mai.

Porto tres mesos esmorzant, dinant i sopant llegint el twitter de tota aquesta gent i encara no he tingut la oportunitat de llegir res intel·ligent. Espero que, quan pertoqui, l’empresa em pagui un plus de penositat.