Primer en van arribar uns pocs. Una volta o dos a l’any apareixia una barqueta a s’Estufador i els pobres diables eren enxampats de seguida perquè no sabien ni tan sols on havien desembarcat.
Després ja en van arribar més. La gent els acollia, de primeres, uns dies. Aigua, alguna cosa per menjar, unes mantes per fer passar el fred i la mulladissa.
Jo mateix n’havia trobat algun grupet pedalant cap al far. Els havia ajudat bonament com podia; els donava el poc beure que duia i m’oferia per contactar amb el 112 perquè vinguessin a buscar-los la Policia Local i la guàrdia civil, que -ells ja ho sabien- se’ls endurien a Eivissa i els acabarien deixant en semillibertat perquè com més aviat millor, seguissin el seu camí cap a França o Bèlgica, on hi hauria algun familiar que els acolliria i deixarien de ser una preocupació per a l’estat.
Tot anava bé mentre érem terra de pas: Arribaven, eren processats, algun cadàver a les platges ens recordava de tant en tant que alguns d’ells havien perdut la vida a la mar en temporal, a voltes hi havia alguna mala experiència en forma de petit furt, sempre exagerat pels ‘patriotes’, i la costa s’anava omplint de barques abandonades que les administracions, covards, es resistien tant com podien a enretirar, perquè allò era sempre cosa «d’algú altre i no de nosaltres».
El problema, el veritable problema, va venir de la mà dels menors no acompanyats. No se sap ben bé com, però les màfies dels «4000 euros i et duc a Europa», van fer córrer la brama que els menors d’edat rebien un tracte especial en arribar; un sostre, menjar, estudis…, una rampa fàcil cap a un futur millor. Tot de franc, perquè nosaltres, els d’aquí, ens havíem de fer càrrec d’ells per llei.
Clar, quan eren quatre boixos no passava res; se’ls ‘empaquetava’ cap a algun centre d’acollida de Mallorca o Eivissa i el Consell pagava i callava.
Quan després van començar a ser més de quatre, algú va filtrar als mitjans el cost, elevat, que suposava cada infant migrant cada dia. I la gent es va començar a escandalitzar, perquè eren «molts de sous dels nostres impostos que s’haurien d’invertir en altres coses i no en això».
Les coses van empitjorar quan els centres de fora l’illa ja no van poder acollir més infants i aquests van haver de quedar-se a Formentera, on primer se’ls va col·locar a tocar de la policia i a la Casa de Colònies. Més tard, quan aquestes dependències es van quedar petites i s’hagueren de mester per a altres inquilins, el Consell va dur els joves a una altra banda que va voler mantenir en secret.
Tothom, però, sabíem on era, a tocar de carretera. En passar-hi per davant amb el cotxe, els veies, i no eren nens petits, sinó bordegassos que et treien un pam, del xocolata amb llet fins al carbó intens, movent-se pel pati del davant amb els seus mòbils tot el dia.
Els patriotes no van trigar gaire a definir allò com a «invasió» amb tot el seu reguitzell fàcil de populismes que van calar ben aviat entre molta gent: «A ells els donen casa gratis» o «Vinga; una barca amb vuit més, i nosaltres, a pagar!» foren exclamacions que es van estendre com la pólvora per les xarxes i els grups de WhatsApp. Els supremacistes, alguns d’ells de mare i pare arribats anys enrere en barca des d’al-Àndalus amb una sabata i una espardenya, d’altres de dos llinatges purament illencs, s’encarregaven de tallar qualsevol rèplica amb la seva ració diària d’odi i fel abocats sense pudor.
L’inevitable va arribar aquella nit de primavera entrada i herba rostida per la incipient sequera. Jo era sopant de pizza amb els amics de sempre, discutint del de sempre, armant.
Van començar a sonar les sirenes, de tota mena.
L’endemà encara sortia fum blanquinós de les restes cremades. Per sort, si volem dir-ne sort, ‘només’ hi va haver tres ferits; dos dels al·lots, lleus, i un dels responsables del refugi, que és el que va rebre més, amb cremades de segon grau als braços.
De seguida es van encendre totes les alarmes, hi va haver una investigació, es va interrogar a quatre radicals i la resta d’hiperventilats van descansar uns dies de vomitar a les xarxes, «no fora cas que em tocàs el rebre».
En un parell de setmanes, on els joves van estar provisionalment acollits a uns aparthotels de la Savina, es van muntar un seguit de carpes als terrenys prèviament condicionats d’es Campament, l’antic camp d’extermini franquista. El recinte es va acotar amb tanques, concertines, càmeres i agents de seguretat mentre anaven arribant més menors, bastants provinents de la resta d’illes, durant la segona ampliació del recinte, que finalment es va convertir en una mena de camp de joves refugiats sense gaire res a fer més que passar el dia dins el tancat, ara gestionat per una corporació publicoprivada que feia d’allò tot un negoci per als que ho manegaven.
Just durant la quarta ampliació, hi va haver una revolta que va ser durament reprimida pel petit exèrcit que s’encarregava de la seguretat del recinte. Van cremar alguns barracons i es deia que van endur-se unes quantes bosses negres amb cossos a dins en un camió frigorífic cap a la barca de Dénia.
Va córrer el rumor, potser interessat, que tot s’havia iniciat per un enfrontament entre els magribins i els subsaharians, i que quan la cosa va sortir-se de mare, els de la seguretat van veure’s obligats a emprar munició real per a ‘pacificar’ la situació abans no s’esdevingués el caos i la turba aconseguís prendre el control del camp i sortís a l’exterior a saquejar i violar, com deien que hauria passat els patriotes, alguns d’ells ara guanyant-se un molt bon jornal treballant al penal.
Finalment, la seguretat i el control van tornar a imposar-se a l’antiga colònia penitenciària amb una cinquena ampliació, ara amb murs de formigó prou alts per a evitar maldecaps i decorats per la banda exterior amb immenses fotografies del far de la Mola, ses Illetes, és Caló des Mort i altres atractius de l’illa acompanyats del lema «Visit Formentera, the Mediterranean paradise».
Per David Setbetes.
Sr. Setbetes, ¿Y Vd. qué solución propone?