El temps ideal és el que ens fa sentir més vius, més a pler, més entusiastes fins i tot amb les possibilitats d’allò que prou sabem que és impossible. Això podria voler dir que hi ha un temps que no deu ser mica ideal, i aquí tots hi estam d’acord, ho ben reconeixem, l’hem sentit i aguantat unes bones quantes voltes, i és aquell temps que ens aplatofava, i que potser ara ens contradiu, amb la molt mala idea del morir constantment, sense més opció que la mort carronyera, punyetera i avorridorament desconeguda. I, tanmateix, no tornarem a sentir, ni la música, ni la veu de Sinéad O’Connor, de matinada, quan anàvem amb el cotxe no sabem exactament cap a on, ni tampoc precisaríem, ara, que d’on veníem. Seguint aquest raonament, l’estiu perjudica la salut, aixafa l’esperit i submergeix les esperances, les últimes a la bossa o caixa dels vells mites com Pandora, aquell avançament clàssic d’una Ava Gardner de cel·luloide, l’animal més bell del món al seu moment, per davall de la línia de flotació, un terme nàutic, o tanmateix sexual, i a vegades mig poètic, la poesia se n’atipa de tot, on se’ns exposa al risc i a la malaventura del naufragi. Hi ha el temps ideal, o no tant, valgui de moment aquesta primera consideració, a les acaballes de juliol, aquest mes cansadorament travessat a la nostra illa separada del color blanc, però encara una altra volta preparada per a la consecució de la superació dels propis èxits en fama mundial i en atracció sense barreres i, sobretot, en beneficis a l’hora de tancar els comptes de resultats de la temporada. Però el bosc de S’Argamassa ja ha rebut la notificació del seu propi suïcidi, ara en forma d’urbanització, o de tripanosoma provinent dels temps passats que més delaten la misèria humana, vegetal i mineral. Mai n’aprendrem? Mai n’aprendrem!
Mai n’aprendrem de res, el remordiment encorrala i a voltes ens distreu, i és que no vàrem aprendre quan pertocava el que s’havia d’aprendre. No ho celebrarem, però de celebracions sempre n’hi ha alguna que val de recordar, amb especial insistència, i de fer-la una mica ressonadora quan es pot, quan es pugui, quan per fi ho aconseguirem de fer. I es pot, o no es pot, sol passar més sovent aquesta segona inconveniència, però ho podem tornar a intentar, i l’esforç ens mantendrà en el límit real dels actes que transformen el tot i el res i el mig justet o que no hi arriba.
Perquè enguany toca de tenir en ment, i per tant de llegir-lo amb complaguda felicitat, encara que sigui a la cambra pròpia de la gran Virginia Woolf de nou condemnada a la censura pels arbitraris comissaris de la por escènica feta consum cultural, el que segurament va ser el poeta més destacat del nostre període conegut, i tan maltractat, i fins esborrat de la memòria, pel nom de la “Decadència”. Francesc Vicent Garcia (1579-1623), que popularment va ser el més que famós “Rector de Vallfogona”, immers de ple en la confabulació local de la literatura que llavors s’expandia com un imperi espanyol a Europa i més enllà de la mar oceànica, just quan, segons Giuseppe Grilli, “el barroc assumeix com a terreny de conreu la diferència i el divers, i els tracta adés amb degradacions irreverents que arriben fins a la banalització del patrimoni cultural acumulat”. Mai no estam lluny d’uns mals moments que eren i són i tal volta seran, ni del temps ideal que no ha va ser tant, ni ens hem lliurat encara, crec que mica, ves quina sort, de la gran rialla que se necessita per a començar a escriure un sonet i dir:
Tant te vull com la ovella vol al llop I tant com a la serp lo llangardaix.
Bartomeu Ribes
