Ètica i estètica; per Joan Ribas

El filòsof i matemàtic austríac Ludwig Wittgenstein deia que «ètica i estètica són el mateix». El que ve a ser una reinterpretació del clàssic de Juli Cèsar «la dona del Cèsar no només ha de ser honesta sinó que també ho ha de semblar», que adaptat a l’escenari en què estam vivint, i, per sobre de tot, en el que volem moure’ns en un futur proper, seria així com «els càrrecs públics han d’actuar amb honestedat i a més s’ha de fer visible la seva honradesa».

El passat dissabte 17 es va celebrar el segon plenari de Guanyem Eivissa al local dels sindicats de Vila. Aquesta segona gran assemblea (la primera després de la constitutiva) començava amb un ordre del dia ben ple de punts que de ben segur havien de ser polèmics o, millor dit, una font d’idees oposades presentades amb argumentacions interessants. Ja se sap que res millor per amanir un debat constructiu que idees interessants i arguments raonats.

El segon punt de l’ordre del dia va ser la presentació i aprovació del document del Codi Ètic de la formació. Un text que està basat gairebé íntegrament en el desenvolupat per Guanyem Barcelona amb algunes interessants aportacions extretes del d’EQUO, i que conté uns trenta punts, en els quals es defineixen les línies vermelles i posicionaments ètics que marcaran la nostra forma d’actuar quan ens arribi el moment de representar als ciutadans en les institucions. Els pilars principals sobre els quals es fonamenta aquest decàleg són tres: La democratització de l’actuació política; perquè volem que els que ens hagin de representar, els que vagin a treballar per a nosaltres, ho facin d’una manera transparent, i que els ciutadans formem part de la presa de decisions. La fiscalització, rendició de comptes i finançament; perquè els nostres representants tendran l’obligació de retre comptes, de dir-nos el que faran, amb qui i com ho faran, i nosaltres, la ciutadania, en un exercici necessari de coresponsabilitat, tendrem l’obligació d’estar atents, de ficar-hi el nas i fiscalitzar les seves actuacions. I tercer i últim, la supressió de privilegis i mesures contra la corrupció; perquè aquesta és potser la malaltia més greu que pateix el conjunt de la societat i més concretament els organismes públics, que durant massa anys han donat cabuda a massa pocavergonyes.

D’entre tots els articles que conté el codi, el més debatut, el més conflictiu si es vol, va ser, sens dubte, l’assignació mensual que havien de percebre totes les persones que vagin a treballar sota el nom de Guanyem Eivissa a les institucions. Després d’un ardu debat es va aprovar establir un sou de 2.200 euros nets al mes com a límit màxim per als càrrecs electes. Per als de lliure designació es va quedar que es revisaria cas per cas. Aquest sou inclou dietes i plusos per assistir a plens o reunions, però les despeses comunes derivades de realitzar la tasca de representació (com podrien ser viatges, etc.) no entrarien en aquesta valoració i es pagarien a part. Són moltes les opinions contràries expressades sobre això, tant a la reunió plenària com a través de la premsa i comentaris a les xarxes socials. A uns els sembla moltíssim, un escàndol de sou en un moment en què hi ha molta gent que ha de lluitar per sobreviure amb sous ínfims (els que tenen la sort de tenir-los), i tenen tota la raó. Un dels nostres actius polítics ha de ser l’empatia, hem de saber posar-nos en les sabates dels que menys tenen, però la lògica ens diu que el que hem de fer és lluitar per pujar els sous i millorar la qualitat dels contractes abans d’igualar a la baixa; abans de fer un exercici populista que no procurarà la millora de la qualitat de vida dels que pitjor ho estan passant.

D’altra banda, hi ha gent a qui els sembla un sou petit si es té en compte que el que es pretén és tenir la gent més preparada per gestionar l’actuació pública, i és evident que el sou que guanyen molts i moltes professionals d’alta qualificació pot arribar a ser molt més elevat, i personalment crec que el més important és aconseguir els millors professionals perquè facin el millor treball. Es va arribar al consens d’establir aquest sou, el mateix que ha establert Guanyem Barcelona, perquè és un sou equiparable al que pot rebre un funcionari de classe A, i és netament inferior al que actualment estan cobrant molts de càrrecs electes i de lliure designació en la majoria d’institucions públiques. El compromís d’estalvi en remuneracions és evident, però de totes maneres, creim que el malbaratament de les arques públiques no es troba especialment en aquesta partida. El ple va aprovar també una esmena que proposava que en el cas que (per no ser nosaltres els que establim els sous) li correspongui al càrrec electe un sou major, la diferència es dipositaria en un fons que gestionaria el ple, un fons dedicat a organitzacions que treballin en acció social i també a l’ajuda que puguin necessitar les persones que després de passar per un càrrec tenguin dificultats per reincorporar-se amb normalitat a la vida laboral. Referent a això, s’ha de dir que ja està especificat en un dels punts que componen l’epíleg d’aquest codi que la formació es compromet a aquesta ajuda.

Haver d’elaborar i aprovar un document que comprometi a tenir un comportament honest en les actuacions públiques no deixa de ser el reconeixement d’un fracàs, de la fallida d’un sistema polític i de tots els que en algun moment n’han format part. Perquè l’honestedat hauria de donar-se per sabuda. Tots sabem el que està bé i el que està malament, el que s’ha de fer i el que no, i la gent que no ho sap caldria incloure’ls en el grup dels que pateixen psicopaties, ja que segons la psiquiatria són els únics incapaços de veure la diferència entre el be i el mal. Pot semblar un acudit, però no crec que vagi molt desencaminat afirmant que així hauria estat en algun cas. Que més d’un psicòpata hem tengut en més d’un càrrec públic. Perquè per patir aquesta malaltia no es necessita ser com Hannibal Lecter. El canibalisme pot ser metafòric, i el malalt devorar els recursos destinats a procurar una societat més justa i paritària. Però la veritat és que ha estat “gràcies a” o “per mor de” la degradació del sistema que la gent ha despertat, i molts ens hem acostat a la política activa amb ganes de promoure canvis que acabin amb aquesta situació.

Joan Ribas