Final de temporada, turística, això sí, a aquesta banda de la Mediterrània nostra, molt hiperconnectada, a vegades, amb la resta del món. Punt i seguit, i en Picasso, en Pablo Ruíz, (1881-1973) fa just més de cinquanta anys que ja no hi és, cert, però se’l recorda, per lo bo i per lo dolent, i en canvi la balança, sobre un tan bon pintor, mai no s’equilibra. Però tampoc no importa tant, en un món que arrisca molt i massa, en un món com el nostre, sempre i quan el premi aconseguit, a canvi del risc, s’ho ben valgui.
Final de temporada turística, una temporada més, i això sempre entranya un cert perill. O si ho preferim, per desdramatitzar el panorama, un Picasso menys dels que li falten a la manada de la humanitat, perquè ja ho sabem: mai no hi són tots, mai no hi poden entrar tots, per la mateixa porta, o sortir-ne, evangèlicament.
Un final de temporada, aquest, que no significa un final d’època, sinó una continuació, sense pròrroga possible, ni temps morts. I què hem de fer, mentrestant, si ara és ja un nou final de temporada? Que les nostres lletres, les catalanes, no pinten el que haurien de pintar, i què li farem? I les ciències impossibles, les dels guanys, les pèrdues, les de les grans veritats, que s’han tornat molt petites, innecessàries i, en alguns casos, deuen estar en mans del que abans no podia ni anomanar-se, perquè el Mal era o volia ser com un espai prohibidíssim, al qual sols algú com Dante Alighieri (1265-1321), i molts pocs altres reputats personatges de la literatura universal, i ara no en repetirem els noms, hi tenien accés, per la banda infernal del Purgatori (amb majúscules), que és la via única al Cel majusculat, ¿això com s’ha d’entendre, si és que es pot entendre?
Turisme i final de temporada, encara sense valors que la comptabilitat verifiquin, com quan els hereus de Pablo Picasso renegaven de la manca d’un testament que els afavorís, o sols que fos els mencionàs en veu molt baixa. I és que els valors que més canvien les nostres vides, els valors i també moltes ordenances de la quotidianitat elemental, se’ns solen imposar des del pecuni, com si des d’un tron se’ns ho ordenàs, simbòlicament i a l’amagada, amb una violència, i tan autoritariament, com el malagueny pintor que es feia dir Monsenyor i torejava les vanguàrdies amb un capot de tradició sexual on el priapisme el va fer ser Minotaure i Laberint insuperable a la vegada.
S’ha acabat la temporada i a aquesta illa, que era blanca, ho recordam, no s’hi troba, en blanc, ja quasi res que no sigui, de moment, la manca d’algunes arts i del sentit un poc comú i esmicolat entre tothom. El cas no és gaire greu, perquè la derivada se’ns escapa cap al creixement, priapeu una altra vegada, del mal gust i de la banalitat assegurada, a tot risc gairebé dels esforçats inversors que s’han promés de treure un rèdit al seu capital que Marx i Engels literaturitzaren amb insensatesa decimonònica i creient, ai sants innocents!, que les classes subalternes s’unirien, al cap i a la fi, per posar el món de cap en avall i que tot canviàs, o com especulava el sicilià, perquè tot canviàs de manera que tot seguís igual, i sant tornem-hi una altra volta, temporada 2023 i les que facin falta, a pesar de si podem ser conservadors i àcrates i rics a la vegada, sediciosos on la utopia hi va fer un forat o potser un esguerro.
Bartomeu Ribes
