Avui és la festa de la democràcia. Guanya la democràcia. Frases que se solen dir els vespres electorals, amb gran entusiasme i afecció. Frases que per alguna raó que se m’escapa no es varen escoltar la nit del 23J. Com si hagués passat alguna cosa estranya, i no hagués guanyat la democràcia.
A les Pitiüses, la victòria d’Eivissa i Formentera al Senat, encapçalada per Juanjo Ferrer, ha estat un bàlsam per a les forces d’esquerres, sobiranistes i ecologistes. Venint de la trompada de les municipals i autonòmiques, el Senat és, si més no, un premi de consolació. És una de les bones notícies de la “festa de la democràcia” de diumenge passat. Encara que el Senat no sigui una cambra realment territorial, encara que sigui de dubtosa utilitat, encara que -com que Espanya no és un estat federal- no pugui ser la cambra de les nacionalitats, que el tàndem Ferrer-Massanet guanyàs les eleccions sempre resulta recomfortant.
Els qui haurien d’amollar totes les frases fetes sobre la democràcia, feia mesos que venien predicant que Alberto Núñez Feijóo seria el president del pròxim govern espanyol. I la prèdica va bé fins que se la carreguen els resultats electorals. A hores d’ara sabem, positivament, que Feijóo NO serà el president del pròxim govern espanyol. És l’únic que sabem del cert. Perquè ni ha tret majoria absoluta —n’ha quedat a una quarantena de diputats— ni suma amb la colla de marquesets i alts funcionaris de l’Estat. Bye, bye, Feijóo! Ate a logo! Que o santo padroeiro ilumine seus passos. E que lhe de mais compreensiom do que demonstrou durante esta campanha eleitoral.
I Pedro Sánchez? S’ho haurà de currar. No li caurà del cel, però és l’únic que a hores d’ara té la possibilitat real de ser president del govern espanyol sense que s’hagin de repetir les eleccions. Dependrà de la seua capacitat de negociació, i de la seua capacitat de reduir els seus defectes, el principal dels quals és l’altivesa. No se’n podrà anar a negociar pensant-se que és el rei del mambo. Si les seues flaques no el fan flaquejar té una oportunitat magnífica. No només de presidir el govern, sinó -i això aniria molt més enllà- de mirar de resoldre democràticament allò que la Transició no va resoldre: la qüestió nacional (o territorial, si algú té la pell massa fina).
Bernat Joan i Marí
Ha gando la democracia, y su partido partido ha caído estrepitosamente.
Es evidente que existe alguna anomalía en nuestro sistema electoral, cuando partidos golpistas como el suyo o el del prófugo Puchi, pueden decidir quién será el próximo presidente de la nación.
Benvolgut Sísifo (ja et pots rebel·lar tant com vulguis),
començ amb una informació personal: fa temps que l’únic partit del qual form part és l’Aliança Lliure Europea.
I ara seguim: al Regne d’Espanya hi ha una democràcia parlamentària que regula un sistema que no és presidencialista (per ser-ho caldria treure el Borbó del seu lloc). Per tant, no guanya les eleccions el partit més votat (si no té majoria absoluta), sinó qui sap congriar més acords. I dels acords en forma part tothom qui tengui representació. Coalició Canària podria decidir el govern de l’Estat, si venia d’un vot.
Si Espanya fos una república i tengués un sistema presidencialista, com passa a França, ara s’aniria a una segona volta, i Feijóo guanyaria a l’Espanya estricta, però el president seria Sánchez, que el superaria de molt, suposant que els votants de JxCat, ERC, PNB, Bildu, BNG, Sumar, etc el votarien tots el bloc. En una segona volta, Feijóo trauria devers un 40% i Sánchez devers un 60%. Així són les coses.
Per cert, en Carles Puigdemont és un home educat i de món. Estic segur que si en Feijóo l’anava a veure (com han fet alguns correligionaris seus, com a anyellets degollats) el rebria amb tota cordialitat i podrien xerrar una estona. No descartis que això passi, encara que ja es faria per manera que ningú no ho explicàs.