Encara hi haurà temps durant tot aquest llarg estiu que tenim al davant nostre. Fins a setembre hi haurà oportunitat de fer-ho, i serà bo de repetir la visita, més d’una vegada i de dues, si pugués ser. Es tracta d’anar al Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, al número 31 de la Via Romana, la ben coneguda i que fa límit fronterer, i ja sabem que mai exacte, amb el Puig des Molins, allí on hi ha la Necròpolis Púnica, de la qual se’n varen fer hereus i tractadistes tots i cadascun dels invasors i visitants que ens han precedit en els ja ben llargs dos mil·lennis i mig on ens perdem sense memòria, però enfilats on s’hi veu que ja hi havia de ser el Mite, la connexió amb algun origen que ens va fer ser i aquí seguim.
El Puig des Molins i el Museu Arqueològic són parts nostres naturals i directes, i crec que ens apuntalen per a qualsevol situació de risc amb la qual ens haguéssim d’enfrontar, potser a la insabuda o per una insospitada necessitat. Com mirar la mar i sentir-nos reconfortats d’alguna manera, així també amb la presència del Puig i amb l’edifici del Museu, ens hi reconeixem i els afegim a la nostra pròpia intuició capacitadora, aquella amb la qual ens atrevim a recórrer el temps cap al futur que, sense tant de passat, no seria res altre que deixalles i parenòstic de l’oblit.
Ara el museu s’ha deixat penetrar per una força de l’art ja bastant coneguda des del primer moment de la seua creació, i em remetré a la sentència de Boris Groys que en el nostre cas ens ve a mida i just pareix com dita expressament per a la clarificació que buscam: Tota producció culturalment significativa neix de la competició amb els morts. Toquem ferro o toquem fusta o no toquem res, però haurem d’acceptar que la producció de l’art està tan pròxima a la mort, que no se’n pot separar ni per urbanitat dels bons registres civilitzadors de la cultura considerada com a naixença i persistència de l’humà, del massa humà que Nietzsche forçava fins a l’extenuació.
Però dur l’art al Museu Arqueològic no és haver triat una ruta perduda, ni ho ha set mai, ni suposa cap malson de l’inconscient atemorit que va a remolc de les tragèdies de la història, ni molt menys un disbarat del destí de la Bellesa, de la Veritat, en temps de col·lapse ecològic com el que estam vivint ara mateix i des de fa prou anys. El pintor Pedro Asensio (Conca, 1950) ha sabut fer molt seua la fàustica proclama de Goethe, i crec que també bastant eivissenca, amb la que implementava el primer manament de qui se sap Totpoderós i tal vegada únic i massa solitari, amb la senzillesa invectiva que fa dir les paraules justes només quan s’escau: “I en el principi, fou l’acció!” I l’acció fa l’acte, la ponderositat de doble efecte negatiu i positiu a la vegada. La ja llarga carrera de Pedro Asensio és contundent, i ell és un extraordinari organitzador de la gran proposta estètica i moral amb la qual sap inundar l’espai dels sentiments i de les vivències, sempre amb la mesura que s’apropa a la desmesurada incontinència de qui sap entregar-nos, per exemple, les partitures del silenci en rotllos desplegables, o els objects trouvés que signifiquen i amplifiquen els nostres misteris, aquells on per ventura hi trobarem el que queda de l’ànima de cadascú.
Bartomeu Ribes
