Ens ha deixat, i ens ho temíem des de fa bastant de temps, Jean Serra (El-Biar, 1952 – Eivissa, 2024). Autor paradigmàtic, insubornablement personal, prolífic i molt connectat, a pesar del que això costa, amb la societat eivissenca que ell va triar com a col·lectiu humà enmig del qual viure i expressar-se, no sé si a tort i a dret, però sí sense descans i contra el vist-i-plau d’un conservadorisme lingüístic, socio-econòmic i polític, amorrat al piló castellà, i que encara, tot i que prediquin la contrària els altres, i ara no toca de dir qui són, però tots ho sabem, dura.
Amb la mort de Jean Serra s’ha acabat una llarga etapa de la literatura catalana feta a Eivissa, i pens que si hi ha hagut guanyadors, més valdrà que no els temguem en consideració, donades les expectatives i els temptejos en els comptes de resultats de la nostra cada volta més impròpia cultura, per dir-li d’alguna manera, a aquest gran muntatge del pseudoèxit, el luxe divertidor, els tòpics i alguna gatera galant, o, en plena arrabassada, cau i llímpia, Black Friday Exclusiu Smartphone per 0 €.
El nostre final com a espècie titllada d’homo sapiens, és a dir, adjectivada en el record més interior com a persones capaces d’estimar i de viure en pau i a plaer, segurament després de l’extinció de les guerres que mai no s’acabaven, tot i que no està encara programat a l’avançada, ves quina sort més dramatitzable, i també una mica, o bastant, angoixant, no deixa de ser altre que el que intuïm i ens encorrala, el que ens tracta com si fossim bestiar, dit a la popular manera, en ocasions més amollat que civilitzat, i, en altres moments, perdut i com a la deriva, d’allò que no sabem què podrà passar, ni si mai passa, o passaria, o passarà el que encara és pitjor que si no passàs mai res.
La panoràmica del món no convida a l’optimisme i per això a vegades va bé l’escapatòria impossible, momentània i mentidera, d’aquesta vida també feta, a batzegades, o qui sap si en un perfecte ordre, de pulsió i literatura. Un vers de Dante Alighieri, amor mi mosse, che mi fa parlare, és a dir, em mou l’amor, que em fa parlar, si se’m permet la simplificació, potser la vulneració intraduïble d’un decasíl·lab més etern que el que expressa amb el que diria i, tanmateix, no deixa ni vol deixar mai de dir, i, per tant, ho corrobora: literaturitzant i permetent la relectura, com si fos un eco, un bucle incessant, desinformatitzador, sempre tantes vegades sofert com sigui possible que voldrem i podrem sofrir-lo, i ho necessitarem de fer.
Aquesta insistència gairebé ferotge, tranquil·la i sovent amagada, va caracteritzar l’esforç literari de Jean Serra, durant bona part de la seua vida. Pensem que va triar un ofici que la col·lectivitat enmig de la qual s’hi va poder expressar, no admetia ni tan sols en el paper postís d’afició simplement dominical.
Bartomeu Ribes
