El govern d’Andorra ha disposat que, per legalitzar la residència al petit país pirinenc, els residents hauran de demostrar coneixements de llengua catalana. Quan va sortir el decret, els cursos de català que s’oferien el Principat tardaren menys d’una hora a quedar completament plens d’alumnes. No he esbrinat quin impacte ha tengut la mesura a àrees catalanes limítrofes, com ara La Seu d’Urgell. Qui no es pot apuntar a un curs a Andorra pot fer-ho tranquil·lament a la Seu, posem per cas.
Hauria estat fàcil pactar això amb Sánchez per fer-lo president del govern, per exemple. Que tothom que vulgui tenir els papers en regla, a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, hagi de demostrar coneixements de català. Faria més impacte en la política lingüística dels nostres països una mesura d’aquestes característiques que totes les campanyes voluntaristes que es puguin dur a terme.
Estic convençut que, a Andorra, tots els que hi vulguin tenir regulada la residència aprendran català més depressa que aviat. Segons em contaven uns col·legues de la Societat Andorrana de Ciències, de fet ja n’està aprenent tothom. Als que més els costa, d’entre els estrangers, és als espanyols. Em deien que tenen localitzat un col·lectiu de Salamanca que no hi ha manera. Però bé, ara segur que s’hi han posat tots. No els quedarà més remei.
No tenc clar què faran els “influencers” madrilenys que s’hi han empadronat per estalviar-se impostos. Si hi volen continuar sent, com a ciutadans residents allà, hauran d’aprendre català. Si no, si la “imposició” del català els repugna, potser hauran de pagar els impostos a ca seua. Com fa (quasi) tothom.
BERNAT JOAN I MARÍ
