La ignorància d’una llengua no és, ni hauria de ser, una porta sense sortida. Les llengües s’aprenen, a pesar que algunes voltes també s’obliden, s’abandonen, es deixen morir. Però ara es tracta de considerar, abans que una llengua, una mà en concret, o, si volem, la mà construida com a símbol de benvinguda, per exemple, també a ca nostra, o tampoc no massa lluny del punt geogràfic on som en aquests moments. Perquè la mà és un símbol de possibilitats extremes: pot oferir la pau i la concòrdia, l’amistat i les comandes de l’amor, sense oblidar que, molts de cops, ha servit per a l’agressió i per a l’atac directe i vexant dels altres. o sols que sigui, alguna volta, d’algú que no ens feia, com sol dir-se, el pes apropiat, ni la densitat exacta, ni tampoc la suficient gràcia. La mà no parla tota sola, però s’expressa amb la clarividència d’un misteri descobert en la seua plena actuació davant dels nostres nassos.
La mà d’Irulegi és el que sol anomenar-se un artefacte arqueològic, és a dir, una troballa de la feina de qui n’és l’impulsor, sempre a remolc d’una curiositat inesgotable i d’una persecució del coneixement que s’amaga tan sols on se l’ha de trobar i finalment alguna volta es troba. En aquest cas, és un objecte que representa la mà dreta, a mida real, d’una persona, i que a més conté un text utilitzat per portar la bona sort a qui se’l troba i se’l llegeix, i que segurament es col·locava a l’entrada d’una casa. Va ser trobat el 18 de juny de 2021 per l’arqueòleg Mattin Aiestaran, i presentat al mitjans informatius el passat 14 de novembre, fa ben pocs dies, per tant, una acció deguda al Govern de Navarra i a la Societat de Ciències Aranzadi. Fruit de les excavacions fetes en un poblat que els estudiosos daten a la complicada edat del ferro, i que sembla fou abandonat cap al segle I aC., per causes no aclarides de moment. La sorpresa es troba al text que acompanya l’objecte i que posa nova llum a la llengua basca, que no semblava ni ha semblat mai fàcil de trobar-ne ni orígens ni secrets massa ben guardats de si ja s’escrivia o no abans de l’ocupació romana de la península Ibèrica. Els que vàrem ser romanitzats, no podem entendre l’alegria de qui sent la seua llengua en un tan difícil naixement, que ningú encara n’és capaç d’assegurar-ne ni conéixer-ne com realment en algun remot moment, qui sap quan, però va poder ser.
S’entén bé que de moment només s’ha pogut interpretar amb seguretat la primera paraula del text, transcrita com a sorioneku, que es tradueix al mot éuscar zorioneko, “afortunat”. Les altres tres ratlles del text no s’han pogut traduir, però els experts parlen d’obrir noves vies d’investigació insospitades. Afortunats ells i naltros i estam en mans de les llengües que parlam, però també de les llengües que ignoram, i unes i altres, no ho oblidem, ens fan ser humans, una miqueta més humans quan, expressant-nos-hi, ens entenem o ho procuram.
La mà d’Irulegi ha tengut companyia lectora aquests dies, i encara en seguirà tenint, ho voldria i ho esper. Ha pogut contemplar els últims moments absorbents i màgics de lectura d’un totxo extraordinari, 1157 pàgines, escrit per l’inefable i sempre magnífic Mauricio Wiesenthal (Barcelona, 1943). El títol del llibre no ho diu tot, però prepara la travessa necessària per fruir-ne com es mereix: Rainer Maria Rilke (El vidente y lo oculto), Acantilado, Barcelona, 2015.
El mèrit de llegir és una assegurança de vida que desgasta els ulls però primer ens avisa i ens fa costat fins que ja hem d’apagar la llum i procurar dormir-nos. O com va escriure Josep-Ramon Bach a La solitud Obra poètica 2005-2014, Tres i Quatre/Fundació Ars, Barcelona, 2022:
Per crear cal desaprendre.
Bartomeu Ribes
