BERNAT JOAN I MARÍ
Com que la violència contra les dones resulta molt cridanera a nivell mediàtic, pel seu component altament colpidor, ens passa per alt una forma generalitzada de masclisme, que recorre pràcticament tot el món: l’absentisme, la dimissió de responsabilitats.
Aisha Miró, al seu llibre La filla del Ganges, ens parla dels infants hindús que van pels carrers de Mumbai mirant de treure com poden alguns diners venent tot tipus de coses, mentre les mares s’escarrassen a ca seua per tirar endavant, i els pares es dediquen a gandulejar. Hòmens dimissionaris. Hòmens que accepten que nens de vuit o deu anys treballin mentre ells, diguem-ho en col·loquial, no foten brot.
Havent llegit els comentaris d’Aisha Miró, llegesc els d’un dels cuiners més reputats de l’Àfrica, el senegalès Pierre Thyam. Ens diu el cuiner que a l’Àfrica tot ho fan les dones. Són elles les que recullen el menjar, les que compren, les que preparen la farina, fan el pa, cuinen, preparen la casa i, encara, si els queda una mica de temps, intenten emprendre algun petit negoci. Em duu el record d’aquell projecte europeu de micronegocis a l’Àfrica en què es concedien crèdits -sembla que amb molt bon criteri- només a dones. Què fan, mentrestant, els hòmens, segons en Pierre? «Juguen a futbol». A l’Àfrica, doncs, igual que a l’Índia, treballen bàsicament les dones.
I no diguem ja a l’Amèrica Llatina. Les dones d’aquell continent amb les que més tracte he tengut són, inexorablement, mares de pares dimissionaris. Els pares serveixen per inseminar, per bastonejar una mica la dona i desaparèixer. Aquestes dones, sense excepció, vull dir les que jo conec, pugen o han pujat els fills en solitari.
I Europa, on sembla que som els reis del mambo, és plena d’hòmens que no entenen la igualtat entre hòmens i dones i que aquest estrany fenomen els crea grans dubtes sobre la pròpia masculinitat, fins al punt que molts han d’anar a buscar sexe a l’Àsia, on diuen que les dones són més submisses. I això que som a anys llum de la igualtat efectiva entre hòmens i dones! Basta veure encara la distribució de rols masculins i femenins que hi ha a la nostra societat.
Si continuam així, la Humanitat podria mantenir-se sense cap problema liquidant-ne entre un quaranta i un quaranta-cinc per cent (tots mascles, clar). Tal i com funcionen els mascles a quatre continents i mig, bastaria que n’hi hagués un per cada vint o vint-i-cinc femelles, a fi i efecte d’assegurar la inseminació (que només es podria fer dignament in vitro). En aquest cas, dubt que la Declaració dels Drets Humans hagués de ser universal. Però potser la solució que em ve al cap és excessivament masculina.
