Aquesta és la pregunta que em fa el meu fill cada dia quan el recull d’escola. I és també la que el meu germà i jo li fèiem a la meua mare quan ens recollia cada migdia a les dues a la sortida del col·legi. Molt probablement la repetíeu vosaltres també o la sentiu a dir sovent si teniu al·lots a casa.
Quan era petita, molts de matins, la mare deixava ja preparades algunes coses abans de partir cap a la feina i, depenent de l’olla que utilitzàs, el meu germà i jo intuïem què menjaríem aquell dia. Quan vèiem l’olla grossa, hi havia llegum o guisat. Si era una paella a on es començava a coure un sofregit d’alls i ceba, pregàvem perquè fos el començoi d’una salsa de tomata que acompanyaria una bona ració de pasta. Això determinava, en gran mesura, la il·lusió amb la qual arribàvem a casa a l’hora de dinar.
Això sí, teníem una norma: els dilluns i els divendres no podia haver-hi llegum. Havíem desenvolupat una teoria sociopsicogastronòmica que es basava en el nostre estat d’ànim per determinar l’àpat principal d’aquests dos dies: els dilluns ja eren prou tristos com per menjar mongetes i els divendres eren massa divertits per un plat de llenties amb verdura. Tret d’aquest petit detall, tot ens semblava bé.
Els dilluns ja eren prou tristos com per menjar mongetes i els divendres eren massa divertits per un plat de llenties amb verdura.
Marina Ribas Torres
A casa teníem la sort que la mare cuinava. I si la mare no podia, ho feia sa güela. Les dos són encara cuineres excepcionals, tot i que quan érem joves no n’érem conscients; com tampoc érem conscients de la feina que du planificar, comprar i cuinar de zero cada dia. Ara que jo també som mare m’adon de la quantitat de temps i energia que hi ha darrere d’un fet tan quotidià com el de menjar. No tothom és coneixedor d’aquesta realitat, per la qual cosa atorguen al menjar el simple significat d’omplir el païdor. Però si fóssim capaços d’aturar un moment i pensar en tot el que ha succeït perquè aquest plat arribi a taula, potser, fins i tot, ens emocionaríem.
Record amb alegria molts dels plats que menjava quan era una al·lota i que ara, de grossa, he recuperat perquè formin part del receptari familiar i així no es perdin en l’oblit. Alguns d’aquests plats que em venen a la ment en aquest moment són el guisat d’ous i carxofes o el de mandonguilles, les penques arrebossades, els ous farcits, els “libritos” de pernil i formatge, la sopa de fideus amb els ouets que quedaven dins la gallina, el pastís de poma… I com oblidar les patates fregides amb allets i pebrera de sa güela, els macarrons amb carn i els bunyols i orelletes que preparava en ocasions especials. A més, teníem la sort de poder seure en una cadira de cordell que hi havia on ella fregia i ens manteníem atents al procés, sabent, per descomptat, que seríem els primers a tastar aquelles delícies. A més, amb sort, si es despistava podríem mullar el dit dins l’escudella a on reposava un pinzell i l’anís El Mono que utilitzava per pintar les orelletes abans d’ensucrar-les.
Pens en la reconeguda tasca dels grans cuiners del món -gairebé tots homes, per cert- i en el menyspreu cap a les cuineres -majoritàriament dones- que segueixen omplint panxes i nodrint cors a moltes cases.
Marina Ribes Torres
Pens en la reconeguda tasca dels grans cuiners del món -gairebé tots homes, per cert- i en el menyspreu cap a les cuineres -majoritàriament dones- que segueixen omplint panxes i nodrint cors a moltes cases. Aquestes dones que no tenen ni idea de què és una esferificació però que saben com donar de menjar bé a tota la família -moltes vegades amb pocs recursos- sense haver passat mai per l’escola.
La meva mare i sa mare tampoc tenien coneixements en nutrició, aquesta ciència relativament moderna que ens explica en què consisteix això de menjar bé. I tot i així, essent jo ara dietista, consider que a casa s’hi menjava molt bé. I quan dic molt bé, no només em refereix a una qüestió sensorial, sinó que s’aplicava molt bé això que ara coneixem com la dieta mediterrània: verdures en abundància, llegum dos vegades per setmana, peix fresc en diferents formats, ous i gallines de casa, pa pagès i, quan l’ocasió ho requeria, un bon bocí de sobrassada i una embosta de bunyols.
Ara procur a casa aplicar tot això que elles m’ensenyaren sense la intenció de trasmetre’m cap coneixement en concret. De fet, ja ho diuen els pedagogs, que l’exemple és la millor manera d’ensenyar. Avui per dinar a casa tendrem sopa de fideus i una mica de pollastre amb verdura de segon. Per postres, una taronja de l’hort. En sé d’un que estarà content quan el vagi a recollir i em pregunti “què hi ha per dinar”.
Marina Ribas Torres
