Ara que estam en temps de matances a les nostres illes i espigolant en la col·lecció de Joan-Albert Ribas, he detectat que són molts els viatgers que han passat per la nostra illa i han retratat en les seues obres l’imaginari popular eivissenc.
I com no podia ser d’altra manera, l’estampa costumista de les matances també n’ha format part. Un dels exemples més destacats i coneguts és a l’obra del pintor i escriptor francès Gaston Vuillier amb els seus gravats i cròniques de les matances que es feien als carrers de Dalt Vila.
Però hi ha també obres més desconegudes, com aquesta de la qual us vull parlar avui: The road to Andorra (publicat el 1960) de l’escriptora australiana Shirley Deane (que va viure a Eivissa entre el desembre del 1957 i el juny de 1958). Hi plasma el seu viatge per diferents paisatges de la Mediterrània. De fet, té dues obres més relacionades amb les seves peripècies i descobriments, com ara Tomorrow is manana. An Andalusian villa o Rocks and olives. Portrait of an Italian Village.
Deane era llicenciada en Llengua Anglesa i va ser professora de literatura a la Universitat de Melbourne. Casada amb un artista australià, van passar gran part de la seva vida viatjant juntament amb el seu marit, fills i el seu ca Lobo. A The road to Andorra, Deane explica com marxen d’aquest minúscul país cap a Eivissa per gestionar una granja de porcs i de com en aquesta estada se submergeixen en la cultura i les tradicions eivissenques.
Un dels capítols del llibre s’anomena “Matanses” [sic], i hi descriu com el dia després de l’arribada a l’illa, un amic els convida al que defineix com a ceremonial pig-killing. Segons explica Deane, les matances són l’esdeveniment més important relacionat amb la vida rural per a les famílies eivissenques i en destaca l’elaboració de dos tipus de “salsitxes”: butifarra (“blood sausage”) i sobresada [sic]. És de ressaltar l’acurada explicació del procés de matances, de la qual en fa una lectura interessantíssima als àmbits social i cultural i, a més, amb un llenguatge fàcil d’entendre i bell alhora.
L’autora explica que va estar més d’una hora fascinada mirant com els diferents grups de persones que formaven part de la festa anaven treballant: les dones, baix d’un garrover centenari, feien net ventres. Els homes, arremolinats al voltant de diferents taules, anaven picant carn. I, mentrestant, els porrónes of wine es mantenien a prop de tothom.
Ressalta la feina dels dos mestres matancers, els most experienced sausage-makers in the district, que preparaven les mescles d’espècies per a fer les sobrassades i els botifarrons, ja que -tradueixo literalment-, “fer-ho malament arruïnaria tot un any de menjar”.
Deane descriu també l’hora del dinar: un plat d’arròs amb carn i safrà, un guisat enorme de carn, plats amb costella i ossos que una vegada escurats es tiraven a terra i, per postres, “unes muntanyes de pastissos banyats en sucre que tothom baixava amb vi pagès” i que deduïm que devien ser bunyols. Segons Deane, “he menjat àpats millors que aquest, segurament, però mai tan contundents o satisfactoris”.
Una vegada acabat el dinar, Deane comenta que “no hi ha pausa ni temps per a una necessària migdiada” (recordem que el dia anterior havia arribat a Eivissa) i que aviat se’n va anar cap a la cuina amb les dones a fer net plats, paelles i coberts amb manats d’herba dels voltants que els duien les al·lotes joves i, un cop net tot, tocava posar-se amb el sopar.
De primer, una sopa de macarrons i més arròs. Per seguir, tres guisats de carn diferents i cols i moniatos d’acompanyament a més de bocins de sobrassada i botifarró que havien fet el mateix dia i que tothom anava picant. Per acabar, caps de porc, llengua, cervell… “Allò era com una escena de Beowulf o alguna saga islandesa”. Per postres, més bunyols i ametlles torrades.
Per a Deane, -tradueix literalment de nou-, “aquesta va ser la meua primera experiència amb l’hospitalitat dels pagesos eivissencs, que no només és generosa i càlida, sinó infinitament cortesa”.
Per Marina Ribas Torres
