Fa uns dies ho vaig llegir, de boca d’un alt oficial de l’Organització de les Nacions Unides a Ginebra: “la llengua de l’Educació dels fills, a l’escola, no s’escull enlloc”.
Evidentment, tothom escull en quina llengua parlarà als seus fills. Allà on hi ha una llengua sòlidament establerta, aquesta sol ser la llengua en què se’ls parla. Si els pares provenen d’un altre lloc amb una llengua diferent, també resulta freqüent que vulguin que els seus fills la sàpiguen (encara que no es tracta, ni molt manco, d’una norma general).
En alguns casos, depenent del grau d’esnobisme, poden arribar a educar els fills en una llengua que no és la del lloc ni la de casa, perquè considerin que té un gran prestigi, o que els serà d’utilitat en el futur. En aquest cas, solen recórrer, si n’hi ha, a alguna escola estrangera que es vehiculi en aquesta llengua.
Però, en qualsevol cas, tot això són excepcions. La regla és que es parla als fills en la llengua del lloc, i que l’escola funciona en la llengua del lloc. I que els pares no tenen dret a triar la llengua de l’educació dels fills. Generalment, ni tan sols hi ha ocasió de plantejar-s’ho.
Resulta sorprenent, per tant, que entre nosaltres hi hagi un grup destacat de gent que troba normal que els pares puguin escollir la llengua en què han de ser escolaritzats els seus fills. I que s’hagi normalitzat el discurs segons el qual això de triar la llengua en què els nens han de ser escolaritzats és una cosa més o manco normal. Evidentment, ningú no s’atreveix mai a dir que sigui freqüent, arreu del món, perquè no ho és.
Jo només conec un lloc (i he mirat sistemes educatius de moltes contrades d’arreu d’Europa i del món) on els pares puguin escollir la llengua d’escolarització dels fills: aquest lloc és el País Basc. Allà hi ha quatre línies educatives (tot en castellà i el basc com a assignatura, majoritàriament en castellà, majoritàriament en basc i tot en basc i el castellà com a assignatura). La majoria dels pares trien com si fossin a Alemanya o a Itàlia: tot en basc i el castellà com a assignatura. I ho fan independentment de la seua llengua materna.
A tota la resta, la llengua de l’ensenyament ve donada. A Flandes (Bèlgica), els pares no poden triar educar els fills en francès, tot i que el francès també és llengua de Bèlgica, i durant molt de temps va ser la llengua “nacional”. A comunitats lingüístiques amb un nombre de parlants semblant a la nostra, com ara la sueca, la danesa, la búlgara, la grega o l’eslovena, els pares no poden escollir la llengua d’aprenentatge dels seus fills. Hi aprenen en suec, en danès, en búlgar, en grec o en eslovè. I a ningú se li passa pel cap que pugui triar.
No fa falta dir que, a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, continuam sent una rara avis.
Bernat Joan i Marí
Aburres a las ovejas Bernardo.
Lo de este hombre es de Psiquiátrico. Desprende odio y rencor en cada línea, en cada frase, en cada letra.
Pensar que con las personas inteligentes e ilustrada que tenemos en la isla, este diario, tiene contratado al menos indicado., y luego nos quejamos de que los 3xtranjeros no se integran o de que la juventud está cada vez más «tarada».
Sí no vos agrada….
Si no me agrada no me toca más que joderme.
Pero bueno, eso lo tengo asumido. Lo de la estupidez de alguno me cuesta algo más. Un saludo y, ya sabes, aplícate algo de crema.