@D.V./ Vostès recorden com vivíem l’any 2005? Una època fabulosa, sens dubte. Jo, en aquell temps, formava part de la classe mitjana. Els caps de setmana sempre feia algun arròs i, quan em feia mandra caminar, agafava taxi. En aquella època jo treballava a IB3 i teníem quatre redactors d’esports. Quatre. Ara només n’hi ha un. Era una època en la que sobrava la pasta. En la que el diner públic es cremava continuament, i a ningú semblava importar-li.
En aquells temps, un dels consellers més populars del Govern Matas era José Juan Cardona. Un tipus simpàtic, brillant, enginyós, bon orador i amb sentit de l’humor. En ‘Pepe’ Juan Cardona sabia com tractar bé als periodistes -un gremi amb una important pulsió hedonista- i ens organitzava uns viatges fabulosos. Els meus companys encara recorden aquell magnífic tour per a Àsia amb parada i fonda a Shangai, on es va fer una desfilada de moda ad-lib i una degustació de sobrassades per a “l’emergent mercat xinés”.
Ara, amb els 638 folis de la sentència a la mà, podem comprovar que aquell viatge a la Xina no era més que una excusa per organitzar un saqueig sistemàtic de fons públics. Es van elaborar desenes d’informes fraudulents sobre “com introduir-se en el mercat xinés”, “anàlisi de mercat a Shangai”, “els formatges balears i els consumidors xinesos”, “showroom a Beijing” i desenes i desenes de factures per a informes absurds, que no es van utilitzar mai o que, directament, no existien. Aquell extraordinari viatge no era més que una operació criminal, i van utilitzar als periodistes com a testimonis de la seva coartada.
Un dels efectes perversos de la corrupció es que, quan es roba tant, sempre cauen algunes micolades sota la taula, i molts arrepleguen aquestes micolades i donen gràcies perque els ha tocat la seva part del pastís. La corrupció deixa un paisatge molt reconeixible darrere seu. En un ordre racional de les coses, les autoritats intenten que les obres tinguin un pressupost ajustat i aproven els projectes amb una millor relació qualitat-preu. En un Ordre Absolutament Corrupte, en una cleptocràcia -és a dir, durant la legislatura de Matas- s`apostava pels projectes com més cars millor, perque això implica més comissions, més sobresous, més sobres… i així et trobes que a Sant Rafel fan un túnel que no té ni cap ni peus i altres coses per l’estil.
Però ho he d’admetre… en aquells anys vaig ser classe mitjana i vaig viure bé. Recordo els mítings de José Juan Cardona a la campanya electoral del 2007, quan acabava d’esclatar el cas Eivissa Centre. Feia uns discursos molt divertits i brillants, en els que donava lliçons d’ètica a l’esquerra. Acabava sempre el discurs amb aquesta frase: “Naltros hem pogut ficar la pota, però mai ficarem la mà a la caixa”.José Juan Cardona, quin gran home! Ens duia de viatge, ens pagava els sopars…
I s’època des Ramon Llull com agència de viatges pes artistes amics també va ser bona.