Opinió: No m’agraden els rics, per David Ventura

@D.V./ No m’agraden els rics. Els qui ho són de tota la vida -perque són “fills de”- acostumen a tenir molt poca tolerància a la frustració, escassa capacitat d’empatia i no comprenen que coses que per a ells no tenen cap mena d’importància, per als comuns dels mortals poden ser vitals. Pel que fa als rics que s’han fet a ells mateixos, em remeto a aquella frase de Balzac que afirma que “darrera d’una gran fortuna sempre hi ha un gran crim”. Crec que a Espanya aquesta màxima es pot aplicar al peu de la lletra.

Als paisos on el capitalisme funciona raonablement bé -fins fa vint anys era així als paisos anglosaxons i a Europa Central- era possible fer-se ric treballant i aplicant allò que deia que Adam Smith d’ “oferir el millor producte al preu més reduït”. Res d’això passa a l’Estat espanyol i si no que li preguntin als directius de Telefónica, senyors forrats de milions i que ofereixen un servei lamentable a un preu demencial. En aquest país el triomf econòmic -majoritàriament- sempre ha anat lligat a la connivència amb el poder i el compadreig amb els polítics. En programes televisius com ‘Supercasas’ o ‘Quien vive ahí’ veureu que els principals inquilins de les mansions no són científics, ni metges, ni tècnics, sinó analfabets funcionals que han acumulat una quantitat desorbitada de diners gràcies als contactes adequats amb el regidor d’Urbanisme de torn.

No obstant, amb l’esclat d’aquesta estafa global que alguns anomenen crisi, el sistema ha col·lapsat i s’ha iniciat un procés de demolició de la classe mitja. Baixen els salaris, puja l’IVA, baixa el consum, les classes mitges i treballadores perden capacitat adquisitiva mentre una minoria -els qui han inflat aquesta bombolla- augmenta la seva riquesa d’una manera més obscena encara. En aquest cas, l’aposta del ‘turisme de luxe’ per a una minoria de privilegiats no és més que un signe del temps. Com una conseqüència lògica d’aquesta involució a l’època victoriana, el corol·lari lògic a la destrucció de l’Estat del Benestar.

Al marge que no m’agradin els rics, he de dir que l’aposta d’Eivissa pel ‘turisme del luxe’ em sembla raonable. No es pot construir un model econòmic basat en convertir-nos en un immens vomitori, un lloc de turisme barat i cutre i de tot inclòs, com s’ha fet durant anys. Visc a Sant Antoni i sé de que parlo. He de dir que, com a bon anglòfil, som un enamorat de la classe obrera anglesa, de la música que escolten, de la porqueria que mengen i de la seva manera d’entendre la festa, però estaríem parlant d’una degeneració meva personal. Entenc perfectament que aquest no pot ser el model de negoci.

No m’agraden els rics, però està bé que vinguin i que es gastin aquí les seves muntanyes de pasta. I encara m’agradaria més si una petita part d’aquest tsunami d’or i de bling-bling -una part, una petita part, ni que fos un 1%- repercutís en la nostra sanitat pública. Tenint en compte que amb la propina que deixa un xeic àrab en una taula es podria pagar la nòmina d’un treballador, no estaria malament que a l’illa del luxe tinguéssim una sanitat pública de qualitat, on la gent amb dependència tingués l’atenció que es mereix i on les persones amb autisme puguin desenvolupar al màxim les seves capacitats. Una illa on les persones amb malalties mentals tinguessin teràpies adequades i on els malalts de càncer es poguessin tractar sense haver d’agafar un avió. Un illa on, en definitiva, a part de megarrics, també fos un bon lloc per a que tothom pugui viure amb dignitat.