Opinió: ‘No tinc por’, per Ferran Moreno

@Noudiari/ La barbàrie indiscriminada ha embrutat amb sang innocent el terra de les Rambles de Barcelona, lloc de pas i pau, de trobada de diverses cultures i de ciutadans d’arreu. El dolor s’ha enquistat en l’aire i les persones, totes, malden per sortir-ne amb una mirada al futur.

Jo tinc por. Tinc por de què Barcelona, la meva ciutat de naixença i on hi ha escrits molts dels meus records, perdi la seva llibertat i esdevingui esclava de la follia miserable d’uns quants -tant se val de quin costat siguin- i del terror de pensar “…i si em toca a jo?”. I no ho vull, no vull cedir al salvatgisme irracional i, sobretot, no vull deixar als meus fills una herència de tristesa i de silenci on fins fa dos dies hi havia música i llibertat, pau i convivència.

Jo tinc por. Tinc por de què la aberració terrorista trenqui la pau ancestral, no ja de Barcelona, si no del meu país, de Catalunya. I no vull que la irresponsabilitat malaltissa d’uns quants serveixi per colpir i insultar a molts que no en tenen cap, de culpa, que son innocents però son diferents, que també pensen però en una altra llengua, que també estimen, però en un altre llengua, que també resen però a un altre déu i que també ploren amb les seves llàgrimes.

Jo tinc por. Tinc por de veure un altre cop que la vilesa i la indecència no tingui cap respecte pel dolor dels ferits ni per la por dels ciutadans, que s’empri aquest dolor i aquesta por per nodrir causes injustificables i injustes, per pretendre trobar raons on només hi ha buit i dolor. I no vull que mai més ningú torni a posar una imatge ni una paraula que no respecti a qui ha patit i pateix, no vull que ningú mai més s’aprofiti de fets així per fer res més que no sigui mostrar solidaritat i respecte ni per cercar excuses en drets per fer més mal i sembrar encara més dolor.

Jo tinc por. Tinc por de què el futur sigui només una esperança de pau i no una realitat certa, de què mirem al veí amb recel enlloc d’abraçar-lo i de que el silenci sigui la manera de viure la por. I no vull que les generacions futures, les que ja han vingut i les que vindran, visquin en un món trist i apagat, en un món de mirades furtades i de somriures furtius on s’imposin la por i l’amenaça enlloc de la llibertat i el dret.

Jo tinc por. Tinc por de què tota la lluita dels nostres avantpassats per donar-nos llibertat i vida esdevingui una lluita estèril per haver deixat que la por i el terror hagin teixit un burka o una túnica i caputxa blanques que no ens deixi respirar, que les creus gamades estableixin els camí i que l’odi segui a les nostres taules. I no vull deixar aquesta herència, vull seguir lluitant per la llibertat i la concòrdia, per la honestedat i la franquesa, pels drets inalienables i la llibertat de viure com sigui i on sigui,  amb respecte i harmonia. No vull que la por em mani ni que el terror em guiï. Vull ser jo, lliurement, qui triï el camí i el faci, envoltat de qui jo vulgui, que pugui conversar amb qui vulgui sense temença. I vull, sobretot, eradicar el dolor i la tristesa, apartar als bàrbars i fer-los entendre que no podran treure’m, ni a jo ni a totes les persones del món, el somriure i les ganes de viure en llibertat.

I, per què tinc por de tot això i no en vull tenir, perquè no vull ni volem viure així, sortiré al carrer al teu costat i abraçat a ells, a tots, i farem d’un crit espontani un clam d’esperança i llibertat, alçarem la veu i cridarem NO TINC POR!.

Ferrán Moreno i Castillon.