Opinió: ‘Aquesta pobra illa’. Per Ferran Moreno i Castillon

@Noudiari/ Sóc filla de la Mediterrània, una mar que ha vist guerres i sang, tempestes i abundors, on els peixos van arribar a lluir quatre barres al llom, una mar neta i clara… però ja fa temps d’això. La mare mar m’ho havia advertit de ben petita: “no et deixis conquerir, no ho donis tot”, però la meva innocència em va impedir fer-li cas. O potser volia ser gran i valenta i la més llesta de totes. Ara he caigut malalta i m’estic morint. Ho sé perquè l’aigua em defuig i el solei em crema massa. Trobo a faltar el capell verd de pins, però me l’han pres.

M’han gratat la pell fins arrencar-me la pols i la sorra i m’han omplert, per curar-me, d’una pasta negra pudenta i llefiscosa que s’endureix quan s’asseca i em fa mal perquè no em deixa ser jo, no deixa créixer les llavors que em donen vida i poc a poc tot es va morir dins jo. M’han foradat, m’omplen d’aigua enverinada que no puc beure i m’assequen les venes que m’alimenten per que uns homes vanitosos i cruels es puguin remullar, quan ho fan, sense haver de caminar ni un pas, tot i que estic envoltada de la mare, que mai m’ha abandonat. M’han pintat els ulls, posat cartó-pedra, canviat la fesomia per fer-me a la seva semblança i al seu gust.

Aquests homes vanitosos, cruels i cobdiciosos, m’omplen de brutor per tot, plàstics, llosques que em cremen els cabells (tot i que haig de dir que, quan ho fan, alguns s’afanyen a apagar el foc i, a voltes, ho aconsegueixen sense que la clapa es noti massa), ferramentes velles, papers, brutor i brutor per cada racó. I, a sobre, em canvien el nom, el meu i el dels meus bocins, perquè sembla que no els agraden. Jo no vull que em canviïn el nom, vull seguir sent jo i vull seguir tenint els meus bocins, no els que ells vulguin. Però els importa ben poc.

Els sento parlar i m’esfereeix saber que saben que m’estic morint però els és igual, perquè encara em volen esprémer més, em volen utilitzar per ells, pel seu benefici, només pel seu benefici… jo que els he donat tant, que els he deixar fer sense queixar-me massa, que els he estimat i que vaig arribar a creure que ells m’estimaven, que em cuidarien com jo havia procurat cuidar-los. No ho han fet ni ho pensen fer. De fet, m’han torturat a jo i han fet mal a la mare (tot i que ella, mesquina, no ha estat tan bamba com jo) i els ha plantat cara). A

ra sé que val més que em deixi morir, que no lluiti per ells, que s’acabi tot d’una vegada i que, quan vegin que els meus ulls ja no son clars, que el meu cabell ja no és verd i que la meva respiració és feixuga i pudent, m’abandonin com una deixalla creient-me morta. Llavors els  hauré guanyat, ans llur ceguesa no els deixarà veure que no soc morta i revifaré lentament fins deixar de ser aquesta pobra illa, per tornar a ser verda i blava, neta i pura. Tornaré a ser Eivissa i deixaré, per sempre més, de ser I

biza.