Paraula de ferru: Els dignes oblidats, per Ferran Moreno i Castillon

“Persona que, a causa d’una por fundada de ser perseguit per raons de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o d’opinió política en particular, es troba fora del seu país de naixement i és incapaç, o, a causa de tal por, no està disposat a servir-se de la protecció d’aquell país; o de qui, per no tenir nacionalitat i estar fora del país de la seva antiga residència habitual com a resultat de tals esdeveniments, és incapaç, a causa de tal por, d’estar disposat a tornar-hi…». Aquesta és la definició de refugiat que contempla l’article 1 del Protocol sobre l’Estatut dels Refugiats signat el 1967 per les Nacions Unides i més conegut com a Convenció de Ginebra.

Tristament, avui dia els refugiats han esdevingut una qüestió preocupant per la gran quantitat de refugiats provinents de països en guerra o llocs on els drets humans son violats sistemàticament(ACNUR comptabilitza uns quatre milions de refugiats provinents, únicament, de Síria en els últims quatre anys i mig).

La inactivitat dels governs europeus pel què fa a l’acolliment de refugiats, tot i estar-ne obligats per la Convenció de Ginebra, ha esdevingut una de les grans vergonyes i ha posat de manifest la miserable política capitalista i obertament antisocial dels membres de la unió europea.

Els migrants, en canvi, són una condició jurídica o concepte diferent del de refugiat. La principal diferència és que els migrants no fugen o marxen del seu país per mor de situacions de violència. Ho fan per millorar les seves condicions de vida atès que al seu país d’origen la situació econòmica o social és senzillament infernal.

En ambdós casos, les persones que fugen o marxen del seu país arrisquen la vida travessant una mar, la Mediterrània, que ha esdevingut un immens mausoleu per obra i gràcia de la nul·la sensibilitat dels països que haurien d’acollir-los. I m’entristeix profundament veure les reaccions cavernàries de massa gent quan es refereixen al problema dels migrants (ja en el cas dels refugiats la vergonya aliena és descomunal). Llegir o sentir comentaris despectius fets contra la desgràcia aliena que suporten els migrants i refugiats fa mal a la intel·ligència i al cor.

Algú es pensa que els migrants i refugiats marxen o fugen del seu país per gust? Algú amb dos dits de front pot pensar-se que aquestes persones es juguen la vida -i massa sovint la perden- tenint altres alternatives?

La solidaritat no consisteix en donar el què mos sobra. La solidaritat és repartir el què tens amb el que tens menys que tu, aquest és el verdader esperit de la solidaritat. I si no som capaços de repartir, mai serem dignes de res perquè
mos convertirem en éssers sense escrúpols que no mereixem cap compassió ni cap odi, només una gran indiferència, la mateixa indiferència amb la que tractem als que, per desgràcia seva, han hagut de partir del seu territori, han hagut de deixar la seva casa i la seva vida i ho han perdut tot excepte la dignitat de ser persones que ni la mar ni els patiments els hi ha pogut arrabassar. Que no siguem naltros els que ho feim. Ells només volen ajuda, feina i una vida. Naltros els hauríem de donar ajuda, feina i una vida i massa vegades els neguem aquesta ajuda i aquesta vida, no fos cas que mos treguin el què considerem que és nostre i no volem repartir.

No ho hem de permetre, és més, hem d’obrir els braços a aquestes persones farcides de tristesa i esperança i lluitar contra els prejudicis i la xenofòbia. Ells necessiten acolliment i naltros volem acollir. O ho hauríem de voler.

Per Ferran Moreno i Castillon