Cala Xarraca és, encara, un dels indrets més feréstecs i verges de l’illa d’Eivissa. Una cala estreta i llarga on, envoltat de pins i cases disseminades, hom pot torrar-se al solei nu, vestit o enfangat. I, per si no n’hi ha prou amb això, és un indret on poder capbussar-se, amb ulleres i tub, per contemplar la biodiversitat que encara queda i les grans praderies de posidònia, aquesta planta -sovint titllada d’alga- responsable de la netedat de les nostres aigües.
Cala Xarraca pertany al terme municipal de Sant Joan de Labritja, un ajuntament comandat per Antoni Marí “Carraca”, batle afiliat al PP, tot i que, actualment, el signe suposadament progressista o no dels ajuntaments ja no és garantia de respecte per la natura, el medi ambient, les platges, la gent i la cultura eivissenca. I així ens va.
Però avui, Cala Xarraca és notícia per allò que mai hauria de ser notícia per inexistent i que, a Eivissa, no és notícia per quotidià: una promotora immobiliària construeix el què li sembla i un ajuntament fa la vista grossa.
Em dirà algú que l’ajuntament de Sant Joan no ha fet la vista grossa i ha pres cartes en l’assumpte. Em sabrà greu contradir-lo, però l’ajuntament ha fet la vista grossa fins que el GenGob -una mena de benaurança per Eivissa i un flagell per la corrupció mediambiental- no ha denunciat públicament uns fets i uns excessos que son palesos a simple vista però que l’ajuntament de Sant Joan ha estat incapaç de veure fins ara -cosa que passa sovint quan es mira cap a un altra indret- quan potser ja és massa tard. I la solució encara és més esperpèntica, perquè consisteix en paralitzar les obres fins que la promotora en qüestió demani una nova llicència on es contemplin tots els excessos que, a dia d’avui, són il·legals.
“Carraca”, us heu lluït permetent un atemptat com el que quasi, de moment, es perpetra a Cala Xarraca. I dic quasi i de moment perquè, pel què es veu, la llicència nova que es demanarà contemplarà tots els excessos d’avui i l’ajuntament, obsequiós i diligent, en donarà el vistiplau, la benedicció i el què convingui, no fos cas que a Eivissa hi quedés un centímetre de bosc o una platja sense asfalt i totxos.
Comprenc, “Carraca”, que Sant Joan, sense un port privat per iots i un megacomplex hoteler de súper luxe exclusiu, vip i no se quants epítets més que denotin la exhibició vulgar i ostentosa del cartró pedra de ibiza, no pot competir amb el paradigma de la ibiza feta a mida d’uns quants de fora per profit d’uns pocs de dins que representa Platja d’en Bossa, però la barbaritat que estau disposat a permetre només demostra que l’esperança de vida, per Eivissa, s’escurça de manera alarmant.
Destruir un entorn quasi verge, modificar-ne la fesomia i reconvertir-lo en allò que algú vol sense respectar ni el què hi ha ni el què hi hauria d’haver, és d’una irresponsabilitat descomunal, però es veu que aquí, en aquesta illa immersa en una lluita fratricida entre els interessos d’uns pocs que volen ibiza i l’interès de la immensa majoria que volen Eivissa, la responsabilitat política (de la penal n’hauríem de parlar un altre dia en un altre apartat vist l’estat de la justícia espanyola en general) és del tot inexistent, perquè si tinguéssiu un mínim de decència política, ja hauríeu fet dimitir al responsable de no haver vigilat “amb lupa” el desenvolupament d’una obra faraònica que, sense dissimular ni amagar-ho, no te res a veure amb la llicència sol·licitada i aprovada per l’ajuntament. O potser sí i no ens ho heu volgut explicar, la qual cosa és encara, potser més greu.
Us ho pregunto amb el desig de què rectificau i tornau Cala Xarraca al seu estat, amb l’esperança de què el sentit comú s’imposi sobre els sous, la cobdícia i la ceguesa: Antoni Marí “Carraca”, de veritat que permetreu que ho destrossin?, de veritat que Xarraca també?
Per Ferran Moreno i Castillon, “Ferru”.
