El turisme avui dia és una obligació com una altra, tot i que parega un regal del destí. Que ens ho diguin a Eivissa, on n’hem fet de l’explotació d’aquest poderós recurs econòmic, ja mica natural en vistes del col·lapse general que el nostre planeta -ecològicament, però també d’unes quantes distintes maneres- pateix, una autèntica llei de vida i, per tant, de marcadíssima observació, seguiment i acompliment de les clàusules i dels exemples que se li afegeixin segons les necessitats ho reclamin i el poder vigent ho permeti o ho recomani.
Hi ha qui prefereix tirar la pilota fora del camp, i no parlar-ne d’aquestes matèries, donant per bo el que hagi de ser, sigui el que sigui, però a les altures o profunditats actuals del partit que estam jugant, això ja no es pot fer. També hi ha qui prefereix de referir-se a si mateix, d’una forma feliçment pantagruèlica, i absurdament postromàntica, en el sentit nòmada de la seua existència, la que el pot dur d’un vent a l’altre, deixem-ho sense precisar i sense haver d’anar, des de l’A fins a la Z, en la tria dels desplaçaments que es permetrà, per a no fer patir els petits orgulls que com a viatger, o com a viatgera, i fins i tot com a neutre viatjant de comerç, afegirà al seu curriculum, o a la seua simple targeta d’educat visitant.
Com es compliquen els arguments quan la base des de la qual es parla no es correspon amb la idea inicial que ens havia dut al lloc on ens crèiem capaços d’afirmar que, passada l’alta temporada, tot es comença a veure una miqueta millor. Ben cert que en allunyar-nos de l’agost, centre i clímax de la qüestió que tractàvem, la pell de l’ànima sofreix una espècie de reinvenció que en ocasions fins pareix que darà pas a una nova vida. Quan fèiem l’agost, en el sentit més ampli que aquesta oració ho permeti, sabíem que finalment aqueixa mesada dedicada a l’emperador romà August, es tornaria més matancera que el novembre de la nostra tan preclara i enigmàtica i massa humana mitologia pitiüsa. I ara vendrà bé que recordem aquells desvestits versos de riota que uns jovenets vileros de postguerra varen escriure i volien fer passar par obra anònima i, tanmateix, ben futurible i popular i quasi un càntic de culte:
Toni, mengem-nos sa truja,
que la fi del món vendrà,
i naltros mos morirem
i sa truja quedarà
Per qüestions massa personals que ara no ve a tomb d’explicar en aquesta llibreta d’apunts que ens acull i ens permet de retrobar-nos, puntualment, aproximadament cada quine dies, fa molts anys vaig arribar a la conclusió, i crec que no anava massa errat, que l’agost perjudicava la salut. En aquell temps el treball de temporada era o podria ser un verdader malson, com sempre ho ha set, tot i que se’n tragués un benefici monetari que servia de consol i de possible escapada turística ves a saber cap a on. Altres temps, rememorant Truman Capote, segurament altres àmbits, unes altres indeterminacions que, en paral·lel, sempre s’escapen cap a l’infinit que els llibres, i també el cine, ens han permès de mantenir en una espècie de línia de flotació, simbòlicament meravellosa, si ens permetia de continuar amb el nostre rumb cap algun final que voldrem tardi encara molt en arribar i en treure’ns d’enmig.
Bartomeu Ribes
