Memòries d’un poeta emèrit, per Toni Roca
Per Sant Joan la festa és la festa del foc. Del foc i de la tradició, de la llegenda i el misticisme mediterrani que a tots i a tothom ens arriba, del classicisme en estat de puresa i virginitat perpètua que la popularitat, i només la popularitat del sant, comporta i ens comporta per a una fase de felicitat que impregna la gran cerimònia col·lectiva del foc.
Un foc que és urbà, de la ciutat eterna, i del camp. Estesa per tot arreu, la vetllada de sant Joan neix tot just després d’uns minuts que contemplen l’arribada de l’estiu, del solstici que entra en una nova etapa, en una renovadora estacionalitat estiuenca, amb l’hivern lluny de tots nosaltres i la primavera ara difunta i desapareguda entre l’ombra i la pluja d’un temps esvaït.
Potencialitat i renovació a gran escala en què el moviment urbà, abans tranquil i solitari del llarg hivern a casa, es transforma en l’apoteosi de l’excel·lent desgavell i desordre -desordre dins un ordre prèviament establert- que juny ens porta any rere any. Puntualment i sense condicions inevitables.
Sant Joan, perfecte retrat de la revetlla on el coet i la pólvora protagonitzen la nit més curta de l’any, el dia més llarg de l’any. Sant Joan és la porta oberta i definitiva a la humitat de la calor que, fidel i constant, ens acompanyarà fins a final de setembre, en el primer clam i avís de la tardor. Per sant Joan, la festa, és la festa del foc.
