Malgrat la meua educació cristiana, no estic massa acostumat a demanar perdó. Però avui sent que he de fer-ho. I, a més, que he de fer-ho públicament. El vull demanar a una vesina de Santa Margalida (Mallorca) que ha vist rebutjada la seua petició de nacionalitat espanyola perquè no parla castellà. Sí que, en canvi, parla el català, perquè ha anat a cursos al seu poble i l’utilitza habitualment en el si de la seua comunitat més pròxima. No se li concedeix la nacionalitat per manca d’arrelament. Segurament el jutge que la hi nega no parla català, ni hi fa sentències, ni en té cap intenció.
He de dir que em sent culpable de l’estropici. En tenc una part alíquota de culpa amb tots els meus compatriotes, per cert. Però en tenim, de culpa, i és ben nostra. Per això, us deman perdó, senyora, perquè no hem aconseguit un estat que ens protegeixi, que protegeixi els nostres trets d’identitat com ara la llengua i la cultura. Us deman perdó perquè no hem aconseguit que els jutges hagin de saber català i hagin d’atendre-hi tothom que ho vulgui, sense cap tipus de discriminació. Us deman perdó perquè us exigeixen el castellà per a la nacionalitat però no la llengua de Santa Margalida. És ben culpa nostra, per no haver-nos dotat d’un estat, com fan totes les societats majors d’edat. Us deman perdó perquè continuam mantenint viu el català però acceptam que ens imposin la llengua de Castella.
No culpeu el jutge d’aquesta iniquitat. Ho fa sense cap consciència, banalment. Defensa el seu estat. Els estats tendeixen a perpeturar-se. I les nacions normals tendeixen a aconseguir un estat (mai amb el permís de ningú altri). Nosaltres, de moment, optam per permetre casos com el vostre. Disculpau-nos, perdonau-nos, però no oblideu el fangar en què us hem ficat.
BERNAT JOAN I MARÍ
