La complexió literària de Joan Cardona (Sant Antoni de Portmany, 1948) és feta de la llum mediterràniament conciliadora, vigorosa, atraient com un imant de punts de vista que no s’han de discutir abans de mesclar-los entre ells, sempre, si pugués ser, estirant-los fins a la puntosa selecció on s’hi respecti la indiscreció humanitzant que l’escriptor ens ofereix. Estam parlant del territori novel·lesc on la part divertida del tema que sigui acabarà fregant i colpejant-se amb la tragicomèdia que és la vida en infinitat d’ocasions.
Ara ha publicat El cosí Bartomeu (Balàfia Postals, Eivissa, 2025), una derivada valenta, rotunda i desacomplexada, que prové i s’incardina en el seu anterior i notable treball, el que va ser D’Eivissa a Cienfuegos (Balàfia Postals, Eivissa, 2021), i el resultat que la lectura d’aquests llibres provoquen, i parl per mi, però crec que és generalitzable a tothom l’experiència, no té preu ni límit.
Ara ve a tomb el que confessava Italo Calvino, i ho recollia Esther Benítez en un pròleg que va escriure per a la traducció castellana d’aquest llibre feta per Francesc Miravitlles, i és que el seu extraordinari Il barone rampante va sorgir com una concreció del seu verdader tema narratiu, i s’explicava: Una persona es fixa voluntàriament una regla difícil, la segueix fins a les últimes conseqüències, ja que sense aquesta regla no seria ell mateix, i no ho seria per a ell, però tampoc ho seria per als altres.
El cosí Bartomeu, lluny del tòpic palanquer que el frivolitza amb naturalitat ben nostra, illenca a la pitiüsa manera que fa gust de sal espermàtica, i de no voler buscar-se més complicacions de les necessàries, però sí molts de beneficis i tots els avantatges possibles, és un títol que li dóna de la millor forma la maneta, amb gairebé dos segles de distància, això sí, perdonin, a un enorme grup de grans novel·les amb títols de parents que se situen en el mateix grau de la consanguinitat familiar que aquest senyor Bartomeu Prats Ibañez assumeix amb la veu narradora del llibre que comentam: La Cousine Bette (1846), també coneguda com Els parents pobres, de l’infatigable i petulant Honoré de Balzac; La cosina Phillis (1863-1864), tal vegada un regal d’última hora que Elizabeth Gaskell li va fer al món; i El cosí Basílio (1878), la superlativa, i escandalosa en el seu moment, una més entre tantes, de les grans novel·les d’Eça de Queirós.
Portmany és un territori novel·lesc a la perfecció, i no n’hi ha dubtes, i per si a algú encara n’hi quedaven, de manies, de confusions, d’allò que abans se’n deien agravis comparatius, misèries de baixa estofa, que llegeixi El cosí Bartomeu, potser arribarà a la conclusió que canvia tot i que potser mai no canvia res: Sant Antoni, com aquell sant que va voler ser Abat, amb el porquet, i que ara torna a preparar la matança de l’estiu.
Bartomeu Ribes
