A voltes, potser com ara, un cop ja ben enterrada la reina d’Anglaterra, la mateixa a qui els Sex Pistols varen dedicar una cançó, diguem-ne d’homenatge arrogant i crematístic, costa de veure qui et vol fer mal i, quan te n’adones, és tard. Massa tard. Potser el mal ja està fet, i el pateixes. Hi ha alguns senyals, però, que indiquen novetat. L’octubre ha envestit contra les restes de l’estiu i, a segons quines hores, serà bo de protegir-se’n, i per això, no haurem d’estirar, com diu la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura) més el braç que la mànega. La precarietat dels reis torna a ser majúscula, quan advertim la complicitat general en l’ús de l’adjectiu “emèrit”, tant en el cas de les testes coronades, com en el petit safareig literari de la lírica, per exemple, més propera i, per tant, molt insular també, com el regne dels Tudor, Estuard, Lancaster, Plantagenet i companyia.
Pensam que sí, però les coses no aniran com pensàvem. La profecia de la inexistència del futur, tantes vegades repetida al llarg de la història, és un pecat juvenil que assossega les neurones només fins a la porta d’urgències de la Seguretat Social i de l’oficina local de l’Atur. Per sort, a la República de les Lletres, la guillotina funciona a plaer, i el coll dels Reis, i també el d’algunes Reines, cau seguint la llei de la gravetat més canònica, i patint el tall funest d’un invent tan afilat com definitiu. I tan sols per escriure, degut a què s’ha escrit el que s’ha escrit. I ja s’apanyarà cadascú amb el que li pertoqui, o a l’infern del no se’n parli mai més i anem per feina.
En l’any especialment dedicat, i no es podia fer altre, evidentment, a Gabriel Ferrater i a Joan Fuster, ha aparegut el llibre numero 6 de la col·lecció El Far, de la barcelonina Viena Edicions, i amb el títol de Tot m’admira, ens ofereix la Poesia completa (1965-2021) de Marta Pessarrodona, una escriptora insubstituible i, tanmateix, incombustible, a pesar dels incendis provocats que la literatura catalana ha patit i pateix i patirà.
Dona gust estar malalt. Llegir gairebé tot el dia, rebre els amics.
Aquests primers versos d’una joveníssima Marta Pessarrodona i Artigas (Terrassa, 1941) ja convocaven la multiplicadora creativitat d’una dona que no ha volgut mai perdre la seua adreça personal i incompartible amb ningú més:
Vull -i no sé pas si sabré fer-ho- llançar-me al carrer... si cal amb armes, vull fer l'amor més que mai i ara. No vull tenir un fill ni vull pas plantar un arbre.
Val a dir que a les paraules no se les fa desaparèixer, ni amb el més malaltís dels oblits. Perquè la paraula fa que el vers consisteixi i encomani una altra necessitat que la vida per si sola no sap o no pot obtenir.
Si pugués patir de nou (per la usura de felicitat que l'esforç sempre comporta).
Bartomeu Ribes
