Psicologia: ‘Dir el que un pensa’. Per Joan Escandell

@Noudiari/ Existeixen moltes persones que per diferents raons no són capaces d’expressar les seves conviccions personals més íntimes sobre temes transcendents per por que els altres estiguin en desacord. Persones que donen més importància a la concòrdia i al fet que no hi hagi discrepàncies que a l’expressió dels aspectes més importants d’un mateix.

Les conviccions sobre els temes essencials de la vida no són coses tan lleugeres, intercanviables o superficials, sovint s’originen amb els nostres aprenentatges més bàsics, amb el que hem après de les nostres famílies i amb els aspectes medul·lars de les nostres creences.

Amb això no vull dir que siguin immutables o que no hi hagi espai per a podes posar d’acord perspectives distintes mitjançant el diàleg o la negociació, o fins i tot, que no sigui interessant intentar navegar més enllà dels desacords, que poden semblar importants, per a veure quins punts tenim en comú amb el nostre interlocutor.

Intentar evitar el conflicte de manera compulsiva ens fa persones discapacitades i incapaces de poder defensar-nos. De vegades és un bon aprenentatge haver de defensar la nostra posició de manera ferma, ja que a la vida existeixen aquests moments de discussió, de disputa o desavinença; no tenen perquè acabar en una ruptura, si som capaços de sostenir la tensió.

El que si penso de manera cada cop més clara, és que és necessari ser fidel amb un mateix, viure i expressar les creences bàsiques que un té a la vida; i aquí ve el gran problema: no tothom estirà d’acord amb nosaltres, ni tolerarà o voldrà escoltar  la nostra manera de pensar.

De vegades fer aquest procés és enormement difícil quan vivim en ambients poc plurals, o en els que s’espera de nosaltres alguna cosa en concret, i  quan l’entorn -de vegades la família- ens ha assignat un rol que difícilment podem qüestionar tot i que no hi estem plenament d’acord.

En una societat on els eslògans de la correcció política de vegades fan difícil el fet de poder dir quelcom de genuí i autèntic, un pot ser criticat per pensar de manera diferent, i això és un aspecte que pot arribar a ser dolorós, Si som sincers amb nosaltres mateixos, aquesta situació ens porta a un dilema important d’afrontar: cal desnaturalitzar, maquillar, dissimular, reprimir, modelar les coses que un pensa, per adaptar-les al que pensen els altres per a poder-nos sentir part d’un grup o d’una comunitat humana? O és millor tenir el valor de poder expressar el que, de manera profunda, un pensa, encara que impliqui la possibilitat que moltes persones ens girin l’esquena?.

Cadascun resoldrà com millor pugui el dilema entre sentir-se acceptat pels altres o ser autèntic.

Per la meva part, apuntar un vessant que des de la meva posició personal i professional puc albirar: cadascú s’ha de fer càrrec de la particularitat pròpia i del desig propi; no hi ha judici més important que el que un es fa a si mateix, així que sacrificar els valors propis per aconseguir sentir-se acceptat o estimat, no sembla una opció massa interessant si implica obrir una dolorosa ferida en respecte de sentir-se íntegre amb un mateix. Els altres que facin el que vulguin, no els podem controlar, però la dignitat comença, sempre des de l’angle del respecte, per fer-se càrrec, assumir i viure el que un és, tot i que això de vegades ens porti a xocs o desavinenças.

Bé ho saben tants i tants de col·lectius els quals la seva diferència o particularitat ha estat rebutjada o menystinguda El primer és poder viure i expressar el que un és: sense la capacitat de fixar i sostenir davant d’un mateix la pròpia coherència no hi ha possibilitat que els alres ens reconeguin com a persones independents i capaces d’anar per la vida afontant el dia a dia.

Joan Escandell Salvador.