‘Quan el poeta emèrit arriba als 74’, per Toni Roca

Quan el poeta emèrit -emèrit i provisional- investiga la tardor  se n’adona que amb més glòria que pena arriba a una edat, a uns anys, 74, mica difícils, més aviat fàcils encara que -alguns per desgràcia quedaren pel camí-  de vegades la felicitat no sempre hi fou present.Ningú no es perfecte, la vida tampoc i tu, malgrat tot, ets la dona de la meva esplendorosa existència de poeta accidental, periodista provisional i advocat de causes guanyadores sempre.  Sempre. O al més pur estil falangista i amb permís d’Alberto Rivera, «inasequible al desaliento». Sostenible vent de popa -la proa és per a gent de dretes- , l’aurora boreal com a guia principal i la serena, sòlida,  protecció divina del nen Jesús de Praga ha navegat per proceloses aigües mediterrànies. Fidel sempre a la figura cinematogràfica de Roberto Rossllini -bé, cal no descartar la influència notòria d’Scarlett Johansson-  la seva odissea vital rebé la llum del matí, la nocturnitat clara i viva, la matinada dolça i feliç i l’horabaixa sempre fixa a la caiguda del sol a New York/New York.

El poeta emèrit amb pausa i referència vol analitzar amb profunditat metafísica aquest fet concret, irreversible que, certament, no li canviará la vida però sí el fará més frivol. Frivolitat i llançar coets mentre Vox vol menjar-se el PP i el PP declara persona ‘non grata’ una Cospedal -el cul més brillant de la política espanyola-  que no tornarà a Toledo, mesquineta meva, mesquineta, això vol dir que  la  processó del Corpus Cristi iniciarà la seva decadència. El poeta emèrit sopa a Ebusus, cap i casal de la dreta eivissenca,  i promet no viatjar mai més al Kilimanjaro. To be continued.

Per Toni Roca