Les expressions populars del nostre català ben eivissenc, no hi ha cap dubte, es perden. Hi ha una confusió molt pareguda a l’oblit, a l’amnèsia, a l’abandó de l’efecte-causa, també a l’incest de la ignorància amb l’odi, no ho amaguem, i l’escenari dels records és una mala insinuació d’aquell mite de Plató, exemplar i lluminós cap a l’ombra dibuixada de la vida, una mica avisador i bastant cruel, això sí, com no podia ser d’altra manera, i tampoc és que hàgim millorat tant des de llavors, un vell mite que ni visita, pagant rigosament l’entrada, les coves de la necropòlis del Puig des Molins, un dels nostres tòtems enfilats en el tabú que s’escapa de la zona blava on podríem aparcar, segons indica el mapa que guardam en algun lloc, ara també un poc misteriós i empolsegat, segur que massa, del cotxe nostre de cada dia, dona’ns-el també avui.
I arriba que arribaràs, com el Ramadam, com la coça de la primavera que t’esverga cada any una bona allisada mental i te fa tocar de peus a terra, o fer algun bot cap a la lluna sagrada entre Formentera i l’avinguda d’Espanya vilera.
Dèiem: quin ramadam!, i volíem expressar una situació com de gatzara, però que s’esdevenia amb un cert desordre no massa comprensible per a la nostra pulsió apalancadament illenca, potser una activitat bulliciosa amb la que el diccionari Alcover-Moll, l’avui en dia consultable en xarxa diccionari català-valencià-balear, hi afegeix un exemple, no sé si del tot políticament correcte i explicable davant d’un ple de les Nacions Unides: A l’amo no li agrada aquest ramadam.
Ara el zel que s’obliga a mesurar, sobretot quan es parla en públic o s’escriu en els mitjans, és tot un altre. A voltes pens que hem passat a una quasi defensa de l’autocensura, per tal de no deixar que s’escapi la llebre de la llibertat inapropiada en un determinat moment per moltes i ben diverses causes, que no paren d’augmentar i fer no massa difícil la repulsa per part d’algú altre contra el que s’ha expressat.
L’hegemonia del mal pensar ha deixat pas a la línia fèrria del no haver de dir o escriure segons què, per si les mosques se n’avisen i s’emprenyen molt. Tampoc és que faci falta muntar-la grossa, quan ja tenim el món escaldat de la pitjor manera, per exemple, a Gaza i a Ucraïna, i a no sé quantes bandes més. Quin ramadam! I no en parlem de la precarietat instal·lada al disc dur ben real de la nostra illa blanca estimada, sense amnisties possibles, i ara de moltíssims colors. Continuarà o no continuarà? Posar-se al dia és complicat, però deixem-ho estar.
Bartomeu Ribes
