La poesia catalana, a pesar de les contraindicacions sociopolítiques a les quals es veu sotmesa, gaudeix d’una bona salut envejable, i això ho saben els seus propis enemics, interns i externs, que n’hi ha de tota mena. Pareixeria com si hagués de demanar-se permís per a escriure una bona poesia en català, i això en un món descalabrat, amolladís, esgarrinxat i amb moral de tafur que controla sempre la partida, o, pitjor encara, el tu a tu que no comporta altra solució que la mostra de la bandera blanca i la postració sense condicions. És de mentida una realitat tantes voltes insuportable com miraculosament esbiaxada amb optimisme sorprenent? Les condicions no fan la feina mica fàcil, el mèrit de resistir ja s’inclou en el programa de festes, i la pròpia redefinició de l’estat de coses amb el qual ens enfrontam, no dóna treva per a quedar-se al marge i acceptar que la consideració vagi per on vulgui anar, sense destí, com aquell títol ben del cert que inoblidable d’Imre Kertész.
Títols i titulacions no n’hi manquen a una poesia hereva per tradició d’una llengua ben llatina, com tantes altres, lliurement popular i adherida a una forma de continuar explicant el món tal com era i com és i com serà, una llengua, tanmateix, menyspreada fins als tòpics del pitjor mal gust per les castes polítiques que d’això en viuen, i s’esllomen a tractar d’eradicar-la de la terra i de l’aire i de la mar des d’on s’entén i es capaç de fer-se entendre, sobretot a qui no li vulgui una mica o qui sap si tot el mal possible.
Publicat el mes de març, a la palmesana Nova Editorial Moll, Ara que ja és fosc. Antologia (1995-2025) és un llibre d’amplitud encomiàstica, format per cent poemes escrits i publicats al llarg de trenta anys, aclaridor i conscienciós, de Pere Joan Martorell (Lloseta, 1972), un nom clau en l’esdevenir ferreny i potentíssim de la nostra literatura. L’autor ha fet de l’escriptura un espai de personalitat íntima i alhora compartible, un projecte psicològic i aglutinador que connecta el pensament, des del seu clàssic i primerenc aprenentatge, amb la novel·la, amb la crítica literària, amb la decisió contundent d’acabar aconseguint, vulgues no vulgues, la metàfora de l’alegria. Qui en demana més, en un ofici d’obligada humilitat, minoritari el seu consum, indesxifrable a vegades en els seus enigmes, que són els nostres, els de tothom, si el que s’hi significa no s’ho val? Llegirem, per exemple:
L’estiu bronzeja tots els cossos
amb una suor de llàgrimes quotidianes.
El mereixement de saber-se acompanyar pels grans mestres -Ramon Llull, Rimbaud, Damià Huguet, o l’imprescindible, l’exemplar, i ben viu, Pere Rosselló Bover- no és cap fàcil drecera que permeti de salvar els obstacles que la història feta carn i esperit ens posen sovent sense previ avís.
No hi ha partida sense retorn,
i el temor a la vida
es projecta en els rostres que estimam.
El premi que rebem d’una lectura semblant, aquesta espècie de llarga cavalcada per la pròpia obra que s’ha acabat concentrant en una nova obra que, de ben segur, expressa un nou comunicat que, per aquest precís motiu, com en un dels poemes que recorden i homenatgen Manel Marí, s’ha fet llei de Vida:
Som aquí per cobejar
aquest exili que ja fermenta.
Clam i desig, en la revolta.
