L’Islam i la pagesia eivissenca gairebé coincideixen en la màxima: si fas el bé i te’n vantes, el bé es redueix a la meitat. L’Alcorà ho diu gairebé amb les mateixes paraules que usaven els meus majors. Saviesa popular. Si en vas presumint vol dir que no fas el bé per la voluntat de fer-lo, ni perquè la teua ètica t’hi empeny, sinó perquè vols guanyar quelcom, a través de la teua acció. Fas el bé, diguem-ho clar, per egoisme, i no per la mera voluntat de fer les coses ben fetes.
Naturalment, les religions deixen clar que aquest fer el bé no constitueix cap haver en la vidriola per al cel. Perquè no has fet el bé pensant, desinteressadament, en els altres, sinó que l’has fet pensant únicament i exclusiva en tu mateix.
A la nostra societat tradicional, al camp, la gent s’ajudaven entre ells. Si algú es posava malalt en temps de collir les garroves, ocorria que els vesins les hi collien, sovent quan el malalt no els pogués veure, i mai no li deien que les hi havien collides, ni, per descomptat, demanaven res a canvi. En el llibre Dones de la Sal, de n’Esperança Marí, en trobam diversos testimonis: gent del camp que diu que es va posar malalta i no va poder collir ametlles o garroves i se les trobaren collides, ensacades i preparades per vendre. I mai no saberen qui els havia fet el favor. Qui els el va fer mai de la vida no els ho hauria dit. Els favors es fan, quan realment són favors, desinteressadament.
Pens que n’Ada Colau i companyia podrien fer un tomb per Eivissa i organitzar una màster class amb gent del camp que els donàs una mica d’informació sobre com comportar-se. No sé si hi guanyarien en vots, però en ètica segur que sí.
Bernat Joan i Marí
