Poison Ivy, de divertiment de tres amigues a gravar el seu primer disc | Noudiari.es

Poison Ivy, de divertiment de tres amigues a gravar el seu primer disc

@Ferran Nogués / Cau el sol de la tarda i gairebé fa fred a Can Jordi. Cafès i cerveses sobre les taules de fusta. Van sonant diversos clàssics del rock & roll dels anys 50 que lliguen molt bé amb l’entrevistada: avui parlo amb na Sílvia San. Ella és arquitecta però també és la cantant i guitarrista de Poison Ivy, un trio de pop-rock-punk on també hi ha Sílvia Coca (baix) i Elena Exenberger (bateria), i que en quatre dies ha passat de ser un simple divertiment de tres amigues a ser (també) una banda que està gravant el seu disc de debut.



– Sílvia, explica’m com va començar Poison Ivy.

– Va ser casualitat, realment. Jo feia poc que havia començat amb la guitarra (que també va ser casualitat!), era estiu i estava al Boulevard (Sant Antoni) amb na Sílvia Coca (la meva amiga de Barcelona), l’Amanda i el Pedro [Keep a Rockin’/Tonto]. Això era agost o setembre del 2015. L’Amanda estava anant de tant en tant a casa d’una amiga [Elena Exenberger] que tenia una bateria perquè ella practicava amb la guitarra elèctrica. Estaven treballant en un parell de temes i em van dir “vine demà a la tarda!”. Hi vaig anar per veure què tal i em va acompanyar la Sílvia Coca.

– Anàvem amb una guitarra espanyola (no teníem gaire cosa), i ens vam posar amb elles. La Sílvia feia les línies de baix amb l’espanyola perquè no tenia baix! Havia tocat el baix a Barcelona però feia anys que no tocava. Allà és on vam conèixer l’Elena i poc a poc vam començar a quedar, vam començar a buscar alguna cançoneta que ens agradés…

Poison Ivy. Fotos: Joan F. Ribas

Vau formar el grup per a passar-ho bé, sense més pretensions.

– Assajàvem cada setmana, de moment simplement per a aprendre nosaltres a tocar una miqueta. La Sílvia anava venint des de Barcelona un cop al mes. I no va ser fins el juny de 2016 que vam fer la nostra primera aparició en públic amb quinze temes, a casa de l’Elena per al seu aniversari. Era només per als amics i tal, no teníem ni idea que un dia la Mary [Tello] ens diria “Venga, veniros al Bule!“. Allà ja ens va entrar el pànic.

Els vostres gustos i influències musicals són compartides o cadascuna venia d’un rotllo diferent i vau trobar un espai comú? Com vau triar les versions?

– Cadascú té un gust una mica diferent. La Sílvia i jo compartim bastant, tot i que jo sóc més “pastelera” que diu la Sílvia, o més clàssica. A mi m’agrada el RNR clàssic i ella és de rock més potent. I l’Elena és més punk. Anàvem proposant temes i no vam tenir gaires problemes.

Quan vau decidir fer temes propis? Com va sorgir?

– Dons mira, molt curiós. També per casualitat. Diria que el primer de tots va ser cosa de la Sílvia que un dia va dir “Ostres, m’està rondant una cançó pel cap…”. Sempre ens enviem coses gravades amb la veu. És molt curiós això dels temes propis: se’t fica una melodia al cap i sembla que fins que no acaba de sortir se’t queda allà. Vas en cotxe i penses en aquella idea… La primera que jo vaig fer va ser aquella de “Drive My Car”, un tema molt suggeridor de quan t’atura la policia per a fer-te un control d’alcoholèmia. Vaig agafar una idea i li vaig passar a la Sílvia a veure què se li acudia i entre les dos.. i la bateria també.

Sí, la composició la feu entre les tres?

Poison Ivy, en plena actuació

– Sí, una té la idea principal però les altres complementen. Jo arribo li dic a l’Elena. “Tú quina bateria li posaries a això?” També és veritat que si algú proposa una cosa i a la creadora de la cançó no li acaba de fer el pes…

Graveu demos a casa o us envieu coses i després les proveu al local?

– Gravem sempre, pertot. Ara no tant però especialment al principi sí. Si estàs per casa i et surt alguna cosa que vols ensenyar a les altres, telèfon i l’envies. Amb l’Elena, si estem assajant al local i volem ensenyar-li alguna cosa a la Sílvia, gravem i enviem. Quan estàvem les tres juntes també ens gravàvem per a escoltar-nos: la de coses que hem descobert amb les gravacions, hahaha! Després, els bolos. Aquest últim que vam fer no el vam gravar i va ser “Ahhh, ens n’hem oblidaaat!” De vegades també ens ha passat que per casualitat hem introduït canvis a les cançons: et surt alguna cosa diferent i dius “Això està bé!”

Esteu gravant, no?

– Sí, sí, estem gravant. Teníem una acumulació de temes. Jo crec que la promotora inicial de la gravació va ser la Sílvia, que va pensar que si ara teníem dotze temes (que ja en tenim més) i esperem un any o més, en tindrem per exemple vint i ja no podrem gravar-los tots. Millor gravem-los ara i tindrem el record d’aquest moment del grup. I així vam decidir anar cap als estudis de can Savina-MP Music.

Allà esteu gravant amb en Dennis Herman?

– Sí, molt contentes. És un professional.

Ho teniu fet o us falten coses encara?

– La gravació en principi està tota feta, a no ser que en Dennis vegi que s’ha de canviar alguna cosa aquí o allà. Ell ara està ajustant coses i farà la mescla. Li vam dir que no teníem cap pressa. La setmana que ve hi hem d’anar per veure com va. Moltes ganes d’escoltar-ho.

El disc són tot temes propis o hi ha alguna versió?

– No, tot temes propis.

Quin mètode de treball heu seguit? Ho heu gravat tot en directe o cada instrument separadament per pistes…?

– La bateria i el baix s’han gravat alhora, en directe. Elles estaven dins de l’estudi i jo estava fora amb la guitarra i cantant per a fer de guia. Depenent de cada tema, la meva guitarra podia valer o no. La veu, no. La veu era només una referència per a elles. Després he gravat jo la guitarra i la veu.

En Dennis us ha suggerit coses o es limitava a gravar?

– Sí ens ha suggerit coses perquè, pobre, no ho ha pogut evitar, hahaha! Hi ha moltíssimes coses que es podrien fer en aquestes cançons, perquè són molt bàsiques, perquè som tres… Aleshores nosaltres li vam dir a en Dennis que volíem ser fidels al so del grup, és a dir, que quan escoltis el disc no diguis “Uau!” i després en directe diguis “I aquestes qui són?!” Tot i així hem afegit cosetes que després en directe no podrem fer: coses que queden mones, alguns cors… En Dennis intentava callar, respirava i tancava els ulls… però de vegades deia “Però esto es así?” i nosaltres ““, i ell “Pero… así todo el rato?“, i nosaltres “Sí, así todo el rato” Hahahaha! Però ha set molt respectuós.

Com teniu la part gràfica del disc? Heu pensat portada? Teniu logo, no?

– No ho hem pensat gaire. Tenim logo, sí. La meva germana es va oferir algun dia a gravar un vídeo però aquestes coses, poc a poc. Una possibilitat assequible i fàcil per a la portada és fons negre i el logo de Poison Ivy. La reunió de les tres per a acabar-ho de parlar encara no l’hem fet. Tampoc sabem com farem l’edició. Som principiants en tot i ens hem d’informar molt bé. Però la gent ja té ganes d’escoltar el disc i això fa il·lusió.

Et vull preguntar pel teu equipament, guitarres, amplis…

– Doncs mira, l’estiu passat jo no tenia ampli. El primer objectiu meu va ser comprar-me un ampli. Només tenia una guitarra espanyola. Llavò, en Vicent [Marí, de Can Jordi] em va regalar una eletroacústica fabulosa, Framus, i jo encantada de la vida. Aquesta, com és electroacústica, es pot passar per taula de mescles. Tot això ho he anat aprenent, eh, no en tenia ni idea. I llavò em van prestar guitarres elèctriques per anar provant. Vaig anar canviant de guitarra fins que en May [Krespo] em va deixar una Fender Squier Stratocaster que l’he fet servir tot l’any. Però no tenia ampli i em vaig comprar un Fender Hot Rod Deluxe. La veritat és que estic súper contenta: vàlvules… m’encanta el so que té. He tingut un assessorament molt bo. Això va ser l’estiu passat. He estat tot l’hivern amb la Stratocaster i aquest estiu per fi he pogut comprar-me la guitarra que tinc ara que és la Wildcat, una Epiphone Wildcat molt bonica. En els concerts jo tocava algunes cançons amb l’electroacúsrtica i altres amb l’elèctrica, però ara amb la Wildcat ho toco tot amb la mateixa guitarra. És un altre so i facilita molt la feina en directe: no haver d’estar canviant de guitarra. Tot i que el so de l’acústica m’agrada molt, el trobo a faltar.

Fas servir algun efecte, algun pedal?

– Fins ara no n’havia tingut cap perquè l’ampli ja té un canal de distorsió i per a les cançons més punk utilitzava això. Però amb la guitarra que tinc ara, la Wildcat, com que és semi-hollow, s’acopla amb el canal de distorsió. Què vaig fer? Preguntar a l’Andy [Holdstock] i em va deixar un pedal de distorsió. Vaig preguntant a tothom, hahaha! I sí, amb el pedal va molt millor. Però jo ara necessito aprendre més amb la guitarra.

M’agradaria saber la teva opinió sobre un article que va escriure fa poc en Cristian Roig al seu blog, que es deia “¿Dónde tocar?” i que va ser bastant comentat a les xarxes socials perquè parlava del panorama musical d’Eivissa. El vas llegir?

– No, no l’he llegit.

Ell bàsicament explicava les dificultats que tenen els músics per a tocar a Eivissa, no tant els grups més comercials que sempre tenen hotels i similars, però sí els grups de rock una mica menys convencional, especialment els que fan temes propis. Ell es queixava dels locals que han anat tancant, de les creixents restriccions, també parlava de les comissions de festes dels pobles que són un món molt tancat, i era curiós perquè els comentaris que els músics feien eren de tot tipus: uns li donaven la raó i deien que la cosa està molt malament, i d’altres deien que no, que a Eivissa no ens podem queixar. Tu com veus el panorama?

– Home, jo veig que podria haver-hi més coses: la normativa també és molt restrictiva. I nosaltres tampoc fem res per queixar-nos, vull dir que enguany, per exemple, enguany no hi ha Canyes & Roll. Si anéssim tots a manifestar-nos davant l’ajuntament “Volem Canyes & Roll!”, no sé… És fàcil queixar-se i no fer res, no organitzar-se.

– A Eivissa sí que hi ha més música en directe que a altres llocs. A Barcelona també costa. Com que la cuitat és més gran també hi ha més grups. Aquí no és tan difícil com a altres bandes. Per exemple, tinc amics a Sabadell que feien un bolo cada… tres mesos. Les distàncies… Del que sí podem estar súper contents és de Can Jordi. És una llàstima que no hi hagi més interès per part de la gent que ha d’autoritzar les coses.

També és cert que alguns establiments de música electrònica que se sent a quilòmetres de distància funcionen amb impunitat però algun petit bar de poble veu com li cau el pes de la llei de manera implacable.

– Sí i la pregunta és per què? Estem venuts. A mi em sembla fatal que no deixin fer música a Can Xicu. Puc entendre que hi hagi un vesí a qui li molesti. Hauríem de buscar una mediació. També hi ha uns horaris en què les coses es poden fer sense problemes, amb acords i ganes de dialogar.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *