Miquel Prats ‘Botja’: “Qui vulgui fer alguna cosa, que es remulli, com vam fer nosaltres fa 35 anys amb el San Pepe Rock” | Noudiari.es

Miquel Prats ‘Botja’: “Qui vulgui fer alguna cosa, que es remulli, com vam fer nosaltres fa 35 anys amb el San Pepe Rock”

Ferran Nogués / Cau la tarda i quan s’amaga el sol comença a fer fresca a Can Jordi, però res que unes copes de frígola no puguin arreglar. Per a l’entrevista d’avui em trobo amb una icona de la música d’Eivissa. Músic, empresari, i promotor musical, en Miquel Prats ‘Botja’ és tota una llegenda, un personatge que donaria per a dues o tres entrevistes: apago la gravadora però la conversa segueix i comencen a desfilar-hi des de Camela fins a Ronnie Lane. Com solen dir a les pel·lícules, en Miquel ha vist coses que no creuríeu. Personatge dinàmic i generós, la seva forta personalitat i el seu caràcter emprenedor també l’han fet objecte de crítiques. Però, tal com diu ell, només et critiquen si fas coses. I ell n’ha fet moltes de coses. I en pensa seguir fent. La història de la música en aquesta illa durant els últims trenta anys no es pot explicar sense la seva persona.



Com van ser els teus inicis musicals?

– Els meus gustos musicals van començar pels meus tius, de la part dels Botja (perquè de l’altra part eren tot pagesos). Jo sentia discos dels Beatles i sempre et quedava allò dins del cap. Quan vaig començar amb la música ho vaig fer amb dos universos, que són com papà i mamà: els Beatles i els Rolling Stones. I jo no era de papà ni de mamà sinó de tots dos. Una cosa era més visceral i més canyera i l’altra era… Sempre et pregunten de qui ets més, si de Beatles o de Stones: jo et diria que 50,00000…% i alguna cosa més, dels Beatles. Ja sé que no ho pareix perquè amb la música he tirat cap al blues i tot això, però jo trob que el camp que varen obrir els Beatles és… mira se’m posa la pell de gallina només de pensar-hi, i això que ara duc una temporada que els tinc oblidats.

Miquel Prats, ‘Botja’, amb Dave Jeffs

– Després d’això va aparèixer un dia precisament n’Albert Cooper, un personatge que tots coneixem. Nosaltres dúiem un bar que ara es diu Racó Verd… Érem dos cosins que l’obríem quan arribava un autobús a la plaça, sinó no hi érem allí. T’estic parlant de l’any 1976 o una cosa així. Només teníem un disc dels Beatles i un dels Rolling Stones, i fèiem vuelta y vuelta. I va aparèixer n’Albert Cooper en aquella època a Sant Josep. Va venir en juny i li va agradar el rotllo del bar, va veure que érem uns al·lots autèntics i quan va tornar en setembre ens va dur a jo i al meu germà un disc de Little Walter i un d’en B.B. King. Eren dos discos dobles. En aquell temps no teníem l’accés a la informació que tenim avui en dia, i allò em va parèixer d’una altra galàxia. A través d’això ja em vaig començar a interessar per altres coses però el principi va ser així. En Little Walter és una bèstia i té tot el que duia darrere: en Willie Dixon, les cançons, la història, el so… i la seva personalitat: ell va morir en una baralla, era un tiu petitet… Recordo que en Dave [Jeffs, ‘Blues Dave‘] me’n parlada d’en Little Walter. Ell l’havia vist en directe.

Ohhhh!

– Sí, aquestes converses… en Dave havia vist Little Walter en directe i havia parlat amb ell. Però aquesta no era la pregunta. Jo era dels més espavilats de la classe. Estudiava a Sabadell, el meu pare era mestre destinat allà. Per tal que estudiàssim allà i així tenir la universitat més a prop… i jo, agradi o no agradi, sempre he set llençat, intrèpid, organitzador, era el delegat de la classe. Un dia va venir un company de classe amb una guitarra i es va posar a tocar cançons dels Beatles. Jo vaig quedar flipat i vaig pensar “Si aquest fa això, jo també ho puc fer”. I me’n vaig anar a comprar una guitarra i un llibret d’aquells de tablatures dels Beatles. El de la botiga de música donava classes i em deia que vingués a fer-ne. Jo no tenia un duro i tenia el llibre aquell, i vaig provar. Però vaig agafar la guitarra de l’altre costat. Jo no som esquerrà per res! Em vaig pensar que el de la botiga m’enagnyava perquè anàs a classe amb ell (imagina’t quina ment retorçada tenia jo amb setze anys). Vaig agafar la guitarra, li vaig canviar les cordes i em vaig convertir en esquerrà!

Així tu no ets esquerrà?

– Per res. Va ser un accident. Això és una cosa que ara te la dic i fa gràcia però amb vint anys no m’atrevia a dir-la, hahaha! Un dia va venir en Llongue (que el vam tenir a Can Jordi en directe fa poc i que va ser un dels fundadors de La Madam i del rock en català), i em va dir “Sí, ho fas molt bé però jo no sabia que eres esquerrà”, hahaha!

Aquella primera guitarra recordes com era?

– Era una espanyola que després va evolucionar amb una pastilla d’aquelles que li penjaves allí… després vaig aconseguir una guitarra elèctrica que em van dir que era robada i jo per si de cas la vaig pintar amb un spray tota d’un color. La meva primera guitarra elèctrica bona (i torna a sortir n’Albert Cooper en la meua vida), me la va dur ell d’Anglaterra perquè en aquella època aconseguir en aquest país una Fender Telecaster esquerrana era… ufff. Ell me la va dur d’Anglaterra. Aquesta Telecaster llavò me la van robar a Barcelona. Va ser la primera guitarra bona que vaig tenir.

Bluesmàfia i es Saligardos es van originar a Sant Agustí el 2008?

Bluesmafia i es Saligardos en concert

– La Bluesmàfia primer era un grup on hi havia en Dennis [Herman] i jo, o en Dave i jo, i qui hi hagués. I anàvem a tocar on fos. No havíem assajat res mai, i jo devora d’aquests monstres feia el que volia, és més: em deixaven fer. Tu coneixes en Dennis: ell està allí i moltes voltes no obri la boca, em deixava que l’obrís jo i cantàs. T’estic parlant de fa moooolts anys i encara segueix al meu costat! Li he fet males passades però supòs que encara no li he fet la definitiva, hahaha! Al grup li dèiem Bluesmàfia perquè no era un grup definit. I un dia ens van contractar per a les festes de Sant Agustí i també hi havia de tocar l’Eivissa Jazz Big Band. En aquella època hi havia l’Arteca i ja havíem tingut algun contacte. Vàrem dir de fer dos o tres temes junts. Tota la vida el meu somni era tocar en un grup de blues, i amb una secció de vent així… vam quedar tan emocionats que vam arrencar però com un grup de passar-ho bé, i gual com fas tu, que t’agrada anar a una banda, prendre unes cerveses i tocar uns blusos, només que en comptes de ser uns blusos estil Robert Johnson eren…

A la formació de BM i es Saligardos comparteixes la feina vocal amb qui va ser la cantant del grup Bars, la Montse Llaràs. Com va sorgir aquesta col·laboració?

– A na Montse, des que vàrem coincidir amb els Bars, jo sempre li havia tingut molt de respecte. Amb ella és tot molt fàcil. A més, ella aportava una gran experiència. Jo havia estat amb Bars i havia fet algun tema propi però aquestes cançons eren una cosa meva, les feia però llavò les llençava als fems. Un d’aquells temes, que es diu “Molt tard”, sí que està al disc. Aquesta sí que és antiga i em va fer gràcia incloure-la.

És una cosa que et volia preguntar: si sempre has compost temes propis o va ser de cara al disc…?

– Bluesmàfia no era un grup estable, no era un grup d’assajar, ni amb en Dave ni ara amb es Saligardos. Ella va aportar aquestes ganes de fer coses i també de fer cançons.

Enguany vau presentar a Can Jeroni el vídeo del teu tema “Ni poc, ni molt, ni mica”, que heu fet amb la col·laboració del Grup de Teatre des Cubells, guió d’en Xescu Prats i direcció de Toni Tur. Explica’m com va sorgir la idea i com va anar el rodatge.

– Això va anar com sempre tot el que fem: sense planificar res. Teníem aquesta cançó feta i jo parlava amb el Toni Tupra [Toni Tur, de TupraStudio] que ha fet molts vídeos de Projecte Mut, i jo parlava amb ell perquè és un amic, perquè és una persona propera, i estàvem fent una cervesa. Li va agradar la cançó i em va dir “Això hauria de tenir un vídeo”. “I hauria de tenir un guionista”. Li vaig dir “Guionista?!” “Sí, sí, cridem en Xescu ‘Benet'” (germà d’en Pep, un dels meus tècnics, és amic meu…): “Xescu, escolta’t això, que diu en Toni Tupra que hi has de fer un guió”. I en Xescu: “Ah, està molt bé això, però necessitaria actors”. Tot això en un matí a Can Xicu fent unes cerveses. “Actors?!” “Sí, va, cridem en Joan Josep del teatre des Cubells”. “Joan Josep, escolta’t aquesta cançó que diu en Toni Tupra que en Xescu ha de fer un guió i que en Xescu diu que necessita actors i…”. I en Joan Josep: “Oh, quina meravella, això serà l’himne d’Eivissa!” Després d’un parell de cerveses, tot això en marxa, tothom content i motivat. Ja veus quina planificació, quin estudi de mercat!

El disc, naturalment, està gravat a can Savina, l’estudi de gravació que has fet nou enguany. He parlat amb alguns músics que han gravat allà i n’estan molt contents, de l’estudi i d’en Dennis, hahaha!

– Tot va anar una mica sense saber d’on ve: va aparèixer na Montse, va aparèixer la necessitat de fer cançons, les ganes de fer alguna cosa, i vam pensar que si tenim material, tenim lloc, tenim en Dennis (que és un monstre d’això), en Dennis és membre del grup, tenim temps per perdre… vaig muntar l’estudi de gravació. També sense cap pensament, dit i fet. Vam fer el primer disc nosaltres, també vam fer un disc d’uns raperos de Formentera, gravacions dels Frígolos, de les Poison Ivy. També t’he de dir que tenir en Dennis allí és una garantia. Tinc la sort que en Dennis sempre m’ha aguantat: des que el vaig descobrir he procurat estar sempre a la seva ombra i no sé com és que no m’ha fugit mai, hahaha! L’estudi és una part més de la nostra empresa, MP Music (que també té la seva història), i tenint la possibilitat de muntar-ho és un luxe poder dedicar-nos a fer aquestes coses.

A finals d’octubre vau presentar el vostre disc a la Sala Bikini de Barcelona. Com va anar?

– Una data molt dolenta, hahaha! Van anar a Bikini a irrompre les forces eivissenques el dia després de la proclamació de la República Catalana, i molts amics que aquell dia havien dit que vindrien estaven pendents de la tele. Però tenim dates i estam començant a treure el nas per aquí i per allà: la revista Enderrock parla del grup, una de les millors webs de blues que hi ha a Espanya, “La hora del blues” ens ha puntuat el nostre disc fins tot millor que el d’en Taj Mahal (cosa que no puc entendre!). Tothom ha trobat que fem una cosa honesta.

La Bluesmafia en versió contrabaix, guitarra i teclat

Abans ja n’hem parlat una mica però a tots els músics m’agrada preguntar-los sobre el seu equip, els seus instruments.

– Ah, idò li pots anar a preguntar a Ryanair perquè el meu equip va desaparèixer tot el 26 d’octubre. Venia en Pep Benet en avió, jo havia marxat un parell de dies abans per a una cosa en acústic a TV i tal, i venia en Pep amb tot el meu equip excepte l’ampli, i no s’ha trobat mai més. Dúiem fins i tot micros perquè mira que a la sala Bikini hi ha de tot però en Pep volia dur uns micros especials perquè ell feia el so i volia tenir-los… ens han fotut 3 o 4.000€. Però parlem del meu equip. El meu equip és molt fàcil: un ampli Fender a vàlvules i una guitarra que pareix una Telecaster però el que jo duc és de Formentera Guitars. Me la va fer n’Ekki. Normalment la gent se’n va cap allà i fa la seua guitarra però aquestes coses no són lo meu. La meva guitarra és bona precisament perquè no la vaig fer jo, me la va fer ell, hahaha! També tinc Telecasters, StratocastersLes PaulsDanelectros, però jo faig servir sempre aquesta de Formentera Guitars. És com una espècie de Telecaster amb unes P-90. Amb això i un pedal tipus Tube Screamer ja som feliç, no necessit res més.

Et volia preguntar per un personatge que abans també n’hem parlat una mica però que m’agradaria saber com el vas conèixer. En Dave Jeffs (‘Blues Dave’).

– En Dave, ufff. Va ser com un miracle. Hi havia un bar a Cala Vedella que es deia El Museo. Allà hi tocàvem nosaltres. El qui duia el bar li va dir a en Dave que vingués un dia, que hi havia uns al·lots del poble que tocaven blues. Va venir, ens el va presentar: “Mirau, aquest home toca l’harmònica…”  Vam tocar amb ell. Va ser veure allò i vam dir… ufff. Allò va ser el dia que el vaig conèixer. La sort és que en Dave va viure a sis o set cases de Sant Josep però sempre va ser Sant Josep, Sant Agustí, es Cubells, sempre el vam tenir per allà. Era un personatge (tu l’has conegut), que amb la brutalitat de músic que era, ell acceptava un inútil igual com un virtuós. Ell era igualment amic d’en Norberto que és un virtuós, com d’un inútil com podia ser jo als anys vuitanta. Tenia una alegria, un somriure, gana de fer coses amb tothom. Jo m’he passat nits i nits sense dormir, amb piles de discos, escoltant música amb ell: “Escolta aquest disc de T-Bone Walker…”, gairebé barallant-nos per a escoltar coses. Jo li havia ensenyat a ell cançons! Sí, perquè ell era tan hippy, per dir-ho d’alguna manera, que jo coneixia més coses que ell (no és que tingués més cultura musical, quedi clar a què em refereixo). Ell és un monstre. Haver coincidit tant de temps amb aquest home és de les coses més polides que m’han passat en la vida. Especialment ser tan acceptat per ell: hi havia temporades que nosaltres estàvem a ca seua tot el dia. Escoltat música. Tot el dia a tota hora. O tocàvem, o el sentíem tocar. Màgia.

En memòria seva fas cada any el festival Dave On My Mind.

– Sí, el faré tota la vida. Tenim sempre una ajuda de l’Ajuntament. Costa a vegades fer coses. A vegades m’ha costat sous. Em costa crítiques de que jo vull dur algun grup de fora… Si aquí som sempre els que som, crec que ja mos hem vist tots. Jo vull dur algú de fora, com he fet tots els anys, sempre pensant en que sigui algú que en Dave li agradaria veure. I no m’has preguntat pel San Pepe Rock però jo fa trenta anys que me’l vaig inventar i igual te’n parlo una hora i mitja més, hahaha! Però com que jo tinc la meua vessant d’empresari, tinc el ying i el yang, sóc músic però també organitzo coses. He set criticat… però és que si no fas res no et critiquen. Qui vulgui fer alguna cosa, que es remulli, com vam fer nosaltres fa trenta-cinc anys quan ens vàrem inventar un festival de rock que duu vint i no sé quantes edicions, a un poble com Sant Josep (i que per això es considera un poble rockero). Jo n’estic orgullós, a pesar que m’he barallat amb tothom en aquesta illa… i ho pens seguir fent!

També n’hem parlat una mica abans però et volia preguntar per n’Albert Cooper.

– N’Albert és una persona tan sentimental, arrelada a Eivissa, amic dels seus amics… no ha deixat de venir mai i nosaltres tampoc hem deixat d’alar-lo a veure a Anglaterra. És una persona que ens va marcar. N’Albert és una persona propera: ve aquí i es fa amb tothom. Per mi això és molt important. Tal volta n’hi ha de millors però no de tant autèntics. El dia que va aparèixer ell amb un disc d’en Little Walter i un d’en B.B. King, allò va ser un trauma, un punt d’inflexió.

Un altre personatge de pes és en Dennis Herman.

– En Dennis el vaig conèixer quan nosaltres érem Cas Vicari i tocàvem blues i rock & roll. En Dennis ens veia i sí, li agradava perquè no hi havia ningú més que fes això, però vaja, ell devia pensar que no n’hi havia per tant. S’apuntava a alguna jam session. Ell estava als estudis [Estudios Mediterráneo] i sempre ens deia “Venga, dadme una canción, algo, que lo grabamos!” i jo pensava “què dius!” Jo hi vaig començar a anar quan algun grup gravava. Mentre els músics estaven allí amb ell, els altres jo m’enduia els altres de marxa. Després els hi tornava al matí fets un desastre, hahaha! Quan es van acabar els estudis Mediterráneo, en Dennis va començar a tocar més, i jo em vaig aferrar a ell. No he tocat mai el baix amb ningú que no fos en Dennis. Des de fa molts, molts anys. En Dennis és una galàxia diferent. És la persona musicalment més… perquè en Dave era una bèstia musical però … Jo fa trenta anys que estic devora d’ell. No sé ni com m’ha suportat tota la vida. Procuraré no separar-me mai d’en Dennis. Estic agraït per haver pogut ser al costat d’en Dennis, d’en Dave, i també de n’Albert. N’Albert m’ha donat el feeling, i també és un gran músic: l’altre dia vaig sentir unes versions que havia fet aquest cap de setmana i vaig quedar flipat.

N’Albert va gravar alguna cosa a can Savina, no?

– La primera cançó que s’ha gravat mai a can Savina va ser ell. Jo volia que fos ell. Però era un dia que veníem d’aquí, d’un concert… va gravar algunes cançons… estan allí. Algun dia en farem alguna cosa d’aquella gravació. De moment seran “The Lost Tapes”, hahaha. A can Savina tinc moltes ganes de fer-hi coses, coses diferents. Per sort estam en una edat que ens podem permetre experimentar: tinc ganes de fer alguna cosa més acústica, amb menys pitus i més blues. I com que estam allí, farem el que ens doni la gana, hahaha!

Et volia preguntar pel panorama musical d’Eivissa però no pels grups sinó pels locals. Per les restriccions. La gent des de ca seua ha de suportar la remor dels beach clubs i les discoteques, i al mateix temps veu com el bar del barri té problemes perquè ha fet algun concert.

– Aquesta illa és el que és, i és el que ens hem buscat amb els polítics que ens hem buscat, tot i que cap d’ells ha arreglat això. Ni els uns i els altres. Estam en la cresta d’una onada en la que jo no hi crec. Jo recordo que als anys setanta i principis dels vuitanta a les discoteques hi havia grups en directe. Jo he anat a Amnesia a veure Dr. Feelgood que hi tocaven una setmana cada dia. La música era una atracció. Jo he vist The Tubes tocant a Eivissa! Vull pensar que aquest rotllo dels DJs, del luxe i d’aquestes coses és una època. Vull veure el got mig ple.

– Hi ha molta música local però això no pot sostenir una persona que vulgui viure de la música. Això pot sostenir un músic que toca un dia com a hobby i li donen 60 o 80€ però entenc que no hi ha un circuit. El meu somni seria una sala de concerts… a Girona hi ha una sala que es diu La Mirona, que té capacitat per a 2.500 persones però que en un moment la divideixen en quatre, per a 300 persones… jo m’imagino tenir una sala així a Eivissa. No per a mi. Per a Eivissa seria tenir un graó més. Està fantàstic tenir els bars amb música (Can JordiCan Xicu, Boulevard, Sa Qüestió) però hi falta un graó més, que permeti entrar en el circuit de música, que vingui gent de fora i que permeti als grups d’aquí fer una cosa una mica diferent. No vull criticar. Està pitjor la cosa a altres bandes. Si parles amb músics de Barcelona o d’altres llocs, veus que la cosa està pitjor que a Eivissa. També hi ha més quantitat de músics. Jo a Eivissa vull un graó més. I no sé com fer-ho.

– Vull ser optimista. Cal ajudar a reconvertir les coses. Les situacions es poden reconduir poc a poc. Jo vaig venir de ser un estudiant a Catalunya i en aquest poble no hi havia res, però em vaig inventar el San Pepe Rock. I m’he barallat amb tot el poble. Però es va fer. Les coses amb ganes, interès i il·lusió… aquí a Can Jordi no hi havia hagut música mai. Un dia hi havia els Rodríguez tocant a Eivissa. Jo coneixia n’Ariel Rot i em va dir “Oye, no podríamos ir a una playa a tocar la guitarra…?” i li vaig dir “Sí pero no vamos a ir a una playa, vamos al lado de una carrertera!” Hahaha. Vaig anar a Musicasa: deixa’m una guitarra dretana per a n’Ariel (jo ja tenia la meva), i vam venir aquí a tocar. Va començar a venir gent i gent, i a partir d’allò va començar a haver-hi música a Can Jordi.

Així, torbes que això del luxe, els beach clubs i totes aquestes coses formen part d’un cicle que aconseguirem que passi?

– Naturalment! Ni els uns ni els altres ho volen això: molt de luxe, molta ampolla de 2.000€ però aquí no hi queda res. Tot això ho hem de saber reconduir al nostre terreny. Eivissa ha de tornar a ser Eivissa. No hem de renegar de res però hem de fer-ho des del got mig ple.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *