‘Català, català,…’, per Javier Torres Serra

Pareix que alguns pro-independentistes per aquí s’han entravessat amb els polvorons aquests dies, perquè últimament se’ls veu més exaltats de lo habitual.

El passat 21-D a Catalunya l’independentisme va tornar a perdre, i van perdent poder poc a poc a nivell percentual cada cop que hi ha una convocatòria electoral (però convocatòries d’aquestes amb garanties i dins d’un marc legal, no els ‘butifarrendums’ que alguns inventen). Això si, gràcies a una llei electoral injusta que perjudica la proporcionalitat real del vot dels ciutadans, el bloc independentista va guanyar en escons.

I aquesta aventurada afirmació de que l’independentisme va perdre el 21-D no és una invenció, simplement estic utilitzant l’argumentari de l’antic cap de llista de la CUP a les passades eleccions de 2015, n’Antonio Baños (que crec que no és sospitós de mantenir postures unionistes), quan va afirmar que amb menys del 50% del vot no es tenia legitimitat per a declarar la independència; afirmació que entra dintre d’una lògica racional… però ja sabem on ha acabat aquesta racionalitat: al fems.

La part bona de tot aquest ‘prusés’ (si es que en té alguna), és que al menys em pogut observar quines son les conseqüències reals de tot això. Els líders independentistes s’omplien la boca dient que una Catalunya independent seria el motor econòmic i social del sud d’Europa. Res més lluny de la realitat: a mesura que tot això avançava, més i més empreses fugien a altres comunitats autònomes (o fins i tot fora d’Espanya), s’ha vist com les reserves hoteleres han baixat dràsticament, s’ha vist com la previsió de creixement del PIB també ha disminuït, s’ha vist com la confiança dels consumidors ha baixat, s’ha vist com Catalunya ha passat de ser la regió d’Espanya amb més creixement a estar a la cua, s’ha vist com tota sa comunitat internacional els hi ha donat l’esquena… i el pitjor de tot, la ruptura social que han creat, fent que el ‘prusés’ enfronti amics i familiars.

Aquesta operació suïcida, que va començar un partit corrupte com era CiU, no portarà a cap lloc bo. Ja no es tracta d’estratègies polítiques per aconseguir millor finançament o més competències, o de desviar l’atenció dels casos de corrupció del que era el principal partit a Catalunya (CiU, els autonomistes del 3% d’en Jordi Pujol); es tracta de que el dia a dia de tots nosaltres es veurà afectat. Que Catalunya hagi passat al primer lloc de l’agenda política de tots els partits ha desplaçat temes tan greus com la corrupció, la recuperació econòmica, o la lluita per revertir la pèrdua de drets que hem patit a causa de la crisi econòmica. Però tot això a ells els hi és igual.

Basen la pràctica totalitat del seu discurs en mentides, repetint-les fins a convertir-les en dogmes, com si es tractés d’una religió provinciana. Anul·len qualsevol crítica al moviment acusant de traïdor a qui surt del seu discurs. És una forma de violència no física, una violència originada de la naturalesa supremacista, classista i xenòfoba del discurs nacionalista que ells abanderen amb orgull. Van de moralistes i cauen en la major de les hipocresies.

Però no, no pararan mai amb la seva recatòlica: “Madrid ens roba”, “A Espanya no hi ha democràcia”, “Llibertat per als presos polítics!”, “El nostre govern està exiliat”.

Doncs bé, qui roba no és Madrid, sinó els polítics corruptes que juguen amb els sous de tots els catalans, els del 3% i tants altres casos de corrupció (Catalunya és la comunitat autònoma amb més casos de corrupció de tota Espanya); Espanya, segons molts estudis i entitats internacionals, és un dels països més democràtics del mon (encara que quedin moltes millores per fer); és mentida que hi hagi presos polítics, però el que si hi ha son polítics presos que ja sabien a que s’exposaven quan varen rompre les regles de joc, la nostra Constitució i l’Estatut de Catalunya; i tampoc hi ha cap govern a l’exili, tan sols hi ha un grapat de polítics covards que no volen enfrontar-se a les conseqüències dels seus actes.

Les futures generacions seguiran estudiant, com hem fet nosaltres, la història cíclica d’Espanya. Veuran com seguim desaprofitant oportunitats úniques cada cop que apareixen. Als nostres néts els hi contaran com a principis d’aquest segle, després d’una crisi institucional, política i econòmica, a Espanya no es va aprofitar per fer cap reforma ni es va modernitzar la nostra democràcia… en aquest cas per culpa d’una classe burgesa catalanista-nacionalista, xenòfoba i classista, que estava més ocupada amb els seus jocs de poder que amb intentar progressar com a societat, desviant l’atenció dels problemes reals que patim tots, no tan sols a Catalunya, sinó a tota Espanya.