Borrida, per Joan Albert Ribas

La borrida de rajada té relació amb un plat també de peix que és tradicional de la cuina del bacallà a Mallorca: l’avorrida de bacallà. Aquest plat és descrit al Diccionari d’Alcover i Moll com un ofegat de bacallà amb patates i amb una salsa de ceba forastera, alls, tomàtiga, julivert, farina, pebre bo i pebre bord.

Tant per a l’avorrida mallorquina com per a la borrida eivissenca Coromines els dóna un mateix origen, del verb avorrir, que prové del llatí ABHORRERE, prendre en horror, odiar. Exactament Coromines explica que la borrida té relació amb una expressió provençal, courre bourrido, dur una vida errant (lligat tal volta amb la vida dels pescadors?).

Encara que alguns ingredients coincideixen entre l’avorrida mallorquina i la borrida eivissenca, no sembla que bàsicament l’elaboració del plat sigui la mateixa . La rajada és un peix de sabor molt més fort que el bacallà i la preparació d’aquest plat comença, seguint el que explica Joan Castelló a Bon profit! El llibre de la cuina eivissenca (1), espellant, netejant i trossejant la rajada. Llavors es té en adob amb sal i suc de llimó. Segons una altra fórmula es posa dins una eina amb suc de llimó i s’escalda. La resta de la recepta, en la qual intervenen els alls, el juvert, les ametlles, l’ou batut… la trobareu al llibre de què acabam de parlar; encara que parlant amb pescadors trobam petites variacions (amb patates o sense, per exemple).

De la nostra recepta hem comentat que és un plat dels pescadors de les Pitiüses. Però no és un plat de cada dia. Ens ha comentat Antoni Prats des Coc, que algunes voltes, si el cuiner de bord ha trobat un ranxo de peix en què hi ha algunes rajades, aprofita per variar el menú, normalment format per bullit de peix i paella -per aquest ordre- i fa una borrida. El menú de les embarcacions de pescadors de les Pitiüses és un dels temes que tracta aquest pintor i investigador de temes d’eivissa i Formentera en un llibre anomenat La pesca d’abans a les Pitiüses.

(1) Reeditat per l’Institut d’Estudis Eivissencs l’any 1993. La primera edició, en castellà, és de 1967.