Jordi Cardona (Quin Delibat!): “Feia molt de temps que a Eivissa no es veien tants de grups gravant discos” | Noudiari.es

Jordi Cardona (Quin Delibat!): “Feia molt de temps que a Eivissa no es veien tants de grups gravant discos”

Ferran Nogués / Avui em trobo amb un dels personatges amb més bon gust musical d’Eivissa (la meva opinió, naturalment) i més amplada de mires. En Jordi Cardona desprèn cordialitat i optimisme, aspectes que també destaquen a la música de Quin Delibat!, el grup en què, a més del propi Jordi, hi trobem Luis Escriche i Joan Torres Ripoll (guitarres), Jaume Alberti (baix) i Toni Coronado (bateria).

En Jordi és una persona molt activa i polièdrica: cantant, DJ, home de ràdio i actor. Però el seu centre de gravetat podem dir que és Quin Delibat! que aquests dies estan donant els últims tocs al que serà el seu nou disc, “Òrbites concèntriques”.

Quins van ser els teus inicis musicals?

– El primer record que tinc d’infància, per dir-ho d’alguna marera, és veure tocar el meu pare amb la banda dels seu amics. Record estar assegut a un hotel, perquè abans es tocava molt pels hotels (de fet, feien feina als hotels perquè hi tocaven cada dia!). Record anar a veure’l tocar als hotels, al Xaloc, que després va ser el Blue Rose, i que era una discoteca amb música en directe. Hi havia una escena súper potent. Jo devia tenir vuit o deu anys, estava assegut a un sofà amb la meua germana, i el cambrer controlant… mentre miràvem allò. Al final això és el que queda.

– I quan un comença a caminar una mica i tenir alguna inquietud, comences a trescar entre els cassetes de casa, el Walkman, els CDs, els vinils (un vinil era com un petit tresor). D’aquell ençà no teníem tocadiscos a casa perquè es va rompre. Fins fa pocs anys no me’n vaig comprar un i vaig rescatar tots els vinils. Ara estic obsessionat amb el tema aquest. De fet, ja no comp CDs. Tot vinils. Actualment el tema dels vinils és una passada.

Fan millors edicions!

– Fan unes edicions brutals, espectaculars. Però és que, a més, si no et regalen el CD et regalen la descàrrega d’mp3, o les dues coses. Al final et preguntes per què comprar CDs. El vinil normalment el comp per a escoltar, d’una manera com més tranquil·la, no comp CDs de rock & roll per a fotre canya a casa. És una cosa com més sibarita (naturalment, per a punxar és una altra cosa perquè he de fotre més canya). Però el CD és com que ha desaparegut.

– I entre una cosa i l’altra comences a cantar per casa, a ballar amb n’Elvis Presley… i quan va arribar la primera oportunitat va ser quan tenia uns desset o devuit anys. Com que el meu pare tocava amb un grup de col·legues, tocava amb en Joan [Torres]que va ser el nostre bateria a Rock Garage i a Quin Delibat! fins fa dos anys (ara tenim en Toni [Coronado]). Va ser “Ei, t’agradaria fer alguna cosa, encara no sabem què en sortirà?” I vaig pensar de perdidos al río. Així vam començar Rock Garage. Ha passat temps, eh? Vam arribar a treure tres discos.

– Al final el grup es va rompre perquè es van començar a solapar Rock Garage i Quin Delibat! A més, Rock Garage ja no ens motivava gaire musicalment parlant, o ja havíem arribat a un punt que ja havíem fet el que havíem de fer, i teníem ganes de fer altres coses. Va ser quan vam decidir tirar endavant amb Quin Delibat! que fins ara ha anat molt bé i ha set un cosa com més pròpia, tenint en compte que els cinc components som de gustos una mica diferents, però al final hem aconseguit trobar un punt en comú. És un gènere en què pots tocar més pals, pots fer més cosetes.

Quin Delibat! Fotos: Muchigraphy

El passat mes de setembre vau tocar a Palma a FiraB (Mercat professional de música i arts escèniques de les Illes Balears). Com va anar?

– Coses molt bones i coses no tant bones. Molt bones perquè la possibilitat que es facin coses com aquesta a Balears i que t’ofereixin l’oportunitat de donar a conèixer el teu treball a Mallorca, que té un cercle musical molt més gros que el que tenim a Eivissa, està molt bé. Pel que fa a tema de contactes, molt bé. Però pel que fa al concert vàrem tocar a les cinc de la tarda, a una plaça enorme (similar al que podria ser el parc Reina Sofia), amb un equip molt gran i tal però zero promoció del concert: la gent passava per allà i ningú sabia què era el que estava passant, hi havia una barra petiteta… vull dir que aquell espai és per a muntar una festa, una festassa i compartir amb els altres grups, i fins a les tantes. És una llàstima perquè que et donin l’oportunitat de fer això aquí i llavò has de tocar en aquelles condicions…

– Però sempre hi ha una mica aquesta cosa a nivell institucional: hi ha idees molt bones, hi ha bones intencions, però al final hi ha coses que es perden i sol ser organitzatiu: en el moment de tocar hi ha coses que no acaben de funcionar. I pots dir “Mallorca és molt gros” però és que a Eivissa som dos gats, hi ha un o dos llocs on tocar, ens coneixem tots i hauríem de tenir-ho tot controlat, però al final tot es dispersa…

Us han inclòs al festval Sueños de Libertad, no?

– Sí, molt bé. Encara no en sé els detalls però segurament tots els grups d’Eivissa farem algun tipus de concert inaugural per al festival. La intenció és fe runa festa súper grossa i en algun lloc molt xulo. I et seré sincer: estic molt content personalment de poder compartir-ho amb tots els grups d’Eivissa. Poder inaugurar una cosa tan potent com aquesta amb bandes locals em pareix una idea molt bona.

El proper disc de Quin Delibat! es dirà “Òrbites concèntriques“. Com el teniu?

– “Òrbites concèntriques” vindrà per fi, després de molt de temps de batalla i, sobretot, molts anys després de l’EP “Rituals d’expiació” que va tenir molts de problemes: vàrem perdre en Joan com a bateria i vàrem incorporar en Toni, vam tenir una etapa en què no sabíem bé cap a on tirar (els típics moments de crisi que tota banda experimenta en alguna ocasió), vàrem tenir molts de problemes de gravació per temes de distància. Aquest és el gran problema que sempre hem tingut com a banda: uns a Barcelona, els altres a Eivissa, el tema de logística sempre complicat, però vàrem poder treure el disc.

– I aquesta vegada hi ha hagut batalla com sempre (perquè sinó la cosa no tindria gràcia ni emoció), però crec que hem estat bastant més eficients i hem fet molta més feina que abans, no només a nivell compositiu sinó també de producció amb en Joan [Barbé] que ha fet una gran feina. Sempre fa una bona feina però aquesta vegada ha estat com més il·lusionat amb el que estava escoltant i això fa que tu també t’ho prenguis d’una altra manera.

– I jo, sincerament, no està bé que ho diga però a nivell personal crec que és el treball amb el que estam més contents (i crec que puc parlar en nom dels cinc). Sempre s’ha de millorar, això és evident, però escoltant tot el que havíem fet abans, també tenint en compte Rock Garage, que era un altre estil, estam molt contents.

– “Òrbites concèntriques” ve en relació amb una cosa que t’havia dit abans: som cinc persones amb gustos molt diferenciats però que al final sempre trobam un llenguatge comú i  “Òrbites concèntriques” fa referència a això, a les cinc persones que estan orbitant un mateix centre. Crec que és la vegada que totes les nostres influències s’han ajuntat de millor manera. Ara hem de veure si agrada però sempre deim que fem cançons per a nosaltres. El més important és fer música per a un mateix. I fins i tot et diria que em fa molta més il·lusió centrar-me en fer cançons i gravar-les que no tocar en directe. I m’encanta tocar en directe, però tot el procés des que fas la cançó, comences a estructurar-la, la lletra, llavò la portes a l’estudi…

Precisament et volia preguntar quin és el mètode compositiu de Quin Delibat! Es fan les coses entre tots o algú arriba amb una cançó feta i diu “Al·lots, tinc això”…? Us enviau demos? Com cuinau les cançons?

– La veritat és que és molt compartit entre tots però podríem dir que normalment en Joan o en Luis sempre porten alguna roda d’acords… “Tinc això, a veure què hi podem fer”, ho agafam, hi posam una melodia, a partir de la melodia començam a treballar les lletres entre en Joan i jo amb col·laboracions dels altres… Una volta està feta aquesta estructura bàsica d’acords i melodia és quan entram tots i assajam línia de baix, arranjaments de guitarra… i per això et dic que al final és una feina de tothom.

– És un procés que m’encanta perquè a voltes tu tens un tema que penses que està claríssim i  arribes a can Joanet i et fa “Ep! Aquí podríem fer això, allà podríem fer allò”, i en un primer moment penses que ni parlar-ne però al final… tenia raó. És molt emocionant i quan acabes i ja tens el producte final a ca teua és una sensació molt potent.

Com heu gravat? Les bases en directe i després la resta de coses, o tots per pistes…?

– Primer sempre fem preproducció, escoltam tots els temes d’una passada amb en Joan, comentam entre tots cap a on volem anar, què volem canviar, què és intocable (sempre hi ha certes coses que “Això no es pot tocar” hahaha!), escoltam referències conjuntament, o “mira aquest so de bombo, volem que soni com aquest disc” o “aquestes guitarres ens agradaria que sonassin com tal tema”. Després d’això ja entram tots a l’estudi i ho fem per pistes. Encara no tenim la qualitat musical suficient…

No, jo no crec que sigui qüestió de qualitat. Cadascú té un mètode que li funciona.

– Però m’agradaria fer-ho alguna vegada, és una d’aquelles coses que s’ha de provar. Però també per un tema de logística, com que els assajos són pràcticament inexistents, hahaha, perquè estan tots a Barcelona i jo aquí tot solet… bé, l’altre dia per al concert de Santa Eulària no vam assajar. També t’he de dir que hem passat per les dues coses: amb Rock Garage estàvem tots aquí i assajàvem moltíssim.

Això pot cremar un grup.

– Assajàvem tant que vam tenir concerts en què es va perdre una mica aquella passió i tocàvem una mica de manera robòtica… i amb Quin Delibat! hi haurà dies que tocarem millor o pitjor però sempre tenim aquella il·lusió i humor, i si un s’ha equivocat en alguna cosa reim i… Quin Delibat! és això.

Abans parlaves del vostre procés de gravació. Així com hi ha productors que es limiten a gravar el que s’ha de gravar, en Joan Barbé és dels que s’implica molt en el procés creatiu, aporta idees, arranjaments… Hi ha gent que li va bé això i pot haver-hi gent que no. Per a Quin Delibat! pel que em dius, funciona perfectament.

– Sí, a jo m’encanta. La seva visió del món musical és molt interessant perquè ell ho viu i té aquesta experiència, però jo sempre dic que ell és com en George Martin de Quin Delibat!, un sisè membre. Estiguem gravant o no, sempre li demanam consell. És que ens ha vist créixer, des que érem Rock Garage i jo tenia divuit anys. Ara en tinc trenta-un, imagina’t. Son pare tocava amb el meu i d’aquí ve tot. Forma part de la família.

Et volia preguntar per “Idò mata’ls“…

– Home, “Idò mata’ls”! Això és una aventura súper loca i molt polida que em va proposar en Javi [Riera]. Jo sempre he tingut aquest petit somni d’algun dia fer un film, un curtmetratge… i quan t’ho diuen i, a més, el leitmotif del film és màfia pagesa… i si a més he de fer d’un mallorquí boxejador inspirat en en Brad Pitt, no podia dir que no. Em vaig llençar a la piscina súper content i emocionat.

– A més, estam preparant la tercera part: “Idò remata’ls”. Serà molt ambiciosa a nivell tècnic. Vàrem estar llegint el guió, molt de riure com sempre, molt Javi, amb alguns punts brutals a nivell escènic, i tècnicament molt potent. Ja ho era “Idò mata’ls” però aquesta va encara més enllà. També serà molt més coral, amb molts personatges que hi entren i hi surten constantment. Serà molt, molt divertit.

Abans d’acabar, deixa’m preguntar-te pel panorama musical d’Eivissa: els locals que encara fan música en directe, els que han anat tancant, les restriccions, la impunitat dels beach clubs… Els músics sembla que s’estan organitzant una mica.

– Amb aquest tema podríem estar xerrant… Mira, hi ha diverses coses en l’escena musical d’Eivissa. Ara estam vivint una altra època daurada, crec jo. Feia molt de temps que no es veien tants de grups gravant discos, tants de grups diferents tocant a molts llocs, tenim Can Jordi que és una mica el centre de la música en viu… en pocs mesos què tenim? Disc de Billy Flamingos, disc de Morning Drivers, dels FrígolosUncle Sal crec que estan gravant el tercer, Tales Of Gloom en Javi crec que torna a gravar… una cosa que no s’atura. En aquest sentit, molt bé.

– Però llavò hi ha el tema de les sales que és igual o encara més terrible que sempre, perquè és que no hi ha res. I la poca cosa que hi ha té unes limitacions que fan que la música en directe sigui molt poc disfrutable o que no ajudi mica. Sense anar més lluny, Demiedo, que no és un local per a fer música en directe, però en Pep duu allí vint-i-dos anys i ell sempre té ganes de fer-hi coses. Nosaltres per amistat i perquè ens encanta, sempre hi anam però té unes limitacions i igual hem de tocar a les 21h o 21:30h que és quan la gent se’n va a sopar, i a les 23.30h ja has d’anar tallant… tens aquesta sèrie de tensions que fan que la cosa no sigui com hauria de ser.

– Te’n vas a Madrid, a Barcelona, a Londres que tens gent tocant al carrer en qualsevol lloc i no passa res. És normal i fa que la ciutat creixi d’alguna manera. Aquí això és impensable: si veus una persona tocant la guitarra a s’Alamera, segurament en una estona ja li estant dient “Ei, que m’estàs molestant els clients” o el que sigui. Realment no hi ha una cultura.

– És molt difícil avesar la gent en el sentit que aquesta cultura hauria d’existir, quan no hi ha estat pràcticament mai o no l’hem volguda tenir. Perquè sí que és cert que a l’època dels papàs, als anys 70 i 80, els músics vivien de la música i anaven a tocar pertot. Tocaven als hotels, per als guiris, tocaven Police i Beach Boys, i els guiris al·lucinaven. Ens hem oblidat de tot això, hem apostat per altres coses i ara és com una barrera, com una capa de gel que l’intentes picar i no hi ha manera: com a molt podràs treure el capet i miraràs a veure què hi ha però no t’hi deixaran sortir.

Hi ha un desequilibri entre l’efervescència creativa i les possibilitats que hi ha de fer alguna cosa.

– Totalment. I parlant d’aquesta efervescència creativa, ara tens gent com n’Omar Alcaide, en Pere Navarro, tota aquesta gent súper jove que està vivint de la música, que es mou per la música, que estan tocant aquí i allà… Vas a veure n’Omar i el teclista de la seua banda té disset o divuit anys… això abans no es veia.

Hi ha gent molt jove i molt preparada.

– I tens d’una banda tot això que està allí, que vol explotar i donar-se a conèixer, i d’altra banda tens totes aquestes limitacions. És una escena que no acompanya en absolut i al final tot queda en una supervivència que desgasta i fa que aquesta gent acabin anant fora d’Eivissa. Lamentablement és l’única manera que hi ha actualment i de fet ja els va passar a Statuas, sense anar més lluny. Si hagessin marxat molt abans, igual les coses haurien anat d’una altra manera.

– També he de dir que estam una mica malcriats: si vas a tocar a Barcelona o Madrid has de llogar sala, 300€ o 400€, has de vendre un cert nombre d’entrades, has de dur el teu equip, els teus instruments, és una altra història. Aquí és molt fàcil anar a una festa de poble (que no dic que no es faci, a nosaltres ens ha anat sempre molt bé i ens ha permès gravar els discos), però amb el que fa uns anys pagaven en alguns pobles, per què he d’anar a tocar a fora? Però realment si vols fer coses has de córrer milles. Un disc no t’arreglarà la vida. Si penses que faràs un tema que triomfarà perquè el sentirà un productor que… això no existeix. Això passava abans, ara ja no. Ara deixa’t d’històries: furgoneta i tocar, tocar, tocar. Jo els meus somnis a nivell musical consider que els he complert i ara el que faig és passa-ho bé tant com pugui. Que arriben més coses, genial. Però si realment això és el que vols, tira milles perquè aquesta illa no t’ajudarà mai en aquest sentit.

– Una altra cosa que pens sobre l’escena musical eivissenca és que sent petita com és, i amb els pocs grups que som, crec que ens aniria molt millor dur-nos bé. Ha passat sempre: hi ha enveges rares, certs egos que es disparen o gent que vol tenir la veritat absoluta sobre alguna cosa, “el que jo faig és millor que el que tu fas”, o per les xarxes socials algú falta al respecte els altres… saps per on vaig, no? Jo no m’hi fico en aquestes històries, jo pos els meus temes dels Beatles o de tal grup que he descobert ara, i s’ha acabat. Però sí que és veritat que veus certs grups que es comencen a contestar i a deixar-se missatges per Facebook… i al final això fa que si vas a alguna banda hi ha gent que et comença a mirar així perquè vas amb un o perquè vas amb l’altre… aseneries dels quinze anys. Però encara passen. I penses: per favor, que ens coneixem tots de tota la vida, i m’encanta el que fa tothom, i m’ho pas bé a tots els concerts que vaig a veure. No tenim sales, som quatre gats, anem a passar-ho bé i a donar-nos aquest suport que és necessari entre uns i els altres.

Per acabar deixa’m dir-te que una cosa que m’agrada de tu i de Quin Delibat! és que sou molt actius a les xarxes socials, hi teniu molta presència, estau a Instagram, Twitter… L’altre dia entrevistava en Joan Carles Marí i em deia que si ets músic actualment has de ser conscient que la teva feina també és això. Pots prescindir d’aquestes coses i funcionar a l’antiga però aleshores els resultats també seran a l’antiga.

– Totalment. Per part nostra hem de donar l’enhorabona al gran Joan, el nostre guitarrista, que a més treballa a comunicació i publicitat, hahaha, i en sap molt d’això. Entre tots fem coses però en Joan és qui ho porta en general i es nota. De fet sempre ho hem defensat: ja des de Rock Garage fèiem vídeos promocionals a Youtube i els compartíem quan Facebook just començava. Sempre ho hem vist necessari. Supòs que també la nostra generació és una cosa que la té a dins. I encara crec que hauríem de fer més del que fem. Perquè sí que ens ha passat que, com que hi ha èpoques en què per temes de distància no tenim la possibilitat de tocar tant com altres grups, hi ha moments en què tenim molt poca cosa a dir i després hi ha moments que anam a tota. Però almenys no morim.

Tu a nivell personal també ets molt actiu.

– Massa! Hauria de frenar una mica perquè arriba un moment que un fa tantes coses que no acabes de centrar-te: que si DJ aquí i allà, que si el grup, que si llavò em crida algú “vente a cantar una canción con nosotros…”, pel·lícules… I ara vull muntar un programa ràdio! A casa, un podcast. Per mi la ràdio és una cosa passional. De fet vaig estudiar locució professional a Barcelona durant un any i abans d’això vaig fer un programa amb en Xavi Ramon que es deia Radio Energía, fa molts anys, que vàrem entrevistar pràcticament tos els músics d’Eivissa. I quan vaig acabar d’estudiar locució vaig començar un programa que es deia Melomanía, a Ràdio Èxit, però que va durar molt poc: va ser molt divertit perquè era en directe, un programa de música 100%, súper eclèctic, on hi podia sonar qualsevol cosa, però… el que comentàvem de l’escena musical: aquesta ràdio de sobte va morir perquè la senyora Global se la va menjar (són la mateixa empresa). Què és el que tira aquí? “Qué vende?” I és una llàstima perquè hi havia gent allí que feia les coses amb passió, i jo hi vaig arribar i vaig dir “Tinc això. Puc fer aquest programa?” i va ser “Endavant!”. I fer un programa en directe a Eivissa ara mateix és impossible. No hi ha res. És una espina que se’m va quedar clavada i ara m’estic muntant un petit estudi a casa per a fer podcasts. Però vull fer-ho bé i això requereix un temps, preparar els programes, gravar, llavò penja-ho a les xarxes, munta un petit blog on tinguis un arxiu… Així que ja et dic, he de començar a seleccionar.

Quan trobes que podreu presentar “Òrbites concèntriques”?

– No tenim data. Està gravat en un 99% (només falten alguns detallets). Pressa no en tenim. Ara estam centrats en el tema del disseny que el farà en Marcos Torres, i volem tenir-lo abans de Sueños de Libertad per tal d’aprofitar una mica la tirada de la presentació i tal. Però la nostra idea és fer una presentació com a tal abans de Sueños, és a dir, que jo cerc que a l’abril. És possible que abans hi hagi un single o dos que estiguin allà rodant, igual un videoclip (avui dia amb quatre mitjans es poden fer coses súper xules). Pots comptar que a l’abril orbitarem les Pitiüses, hahaha!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *