Joan Carles Marí: “Fer un disc és un procés apassionant perquè hi passen moltes coses tant a nivell personal com artístic” | Noudiari.es

 Joan Carles Marí: “Fer un disc és un procés apassionant perquè hi passen moltes coses tant a nivell personal com artístic”

Ferran Nogués / PJ González l’altre dia ens deia que la música té dos factors: tècnica i passió (diguem-li talent, si ho preferiu). Bé, doncs en Joan Carles Marí té ambdues coses. Graduat Superior en música contemporània i jazz (especialitat: bateria) pel Taller de Músics, és un dels artistes més prolífics i més preparats que han sortit de l’illa d’Eivissa. Amb la seva formació acadèmica, el seu currículum i el seu domini de l’instrument podria anar pel món amb aires de superioritat i arrogància, però en el seu cas és tot el contrari.



Podríem dir, simplificant una mica, que en Joan Carles és un monstre de tres caps: el metal (Face The Maybe), el jazz (Threejay) i el progressiu/fusió (Ethic Labs/Aurora). També l’hem vist, entre d’altres, amb Projecte MutRessonadorsLemon Emigrants, amb el quartet d’Omar Alcaide i amb el quintet de Pere Navarro (d’això espero parlar-ne amb en Pere).Aprofitant que en Joan Carles estava uns dies a Eivissa, vaig quedar amb ell per a fer un cafè i entrevistar-lo. Després d’una hora de conversa se’ns va acabar el temps (ell havia d’impartir una classe de bateria), però teníem la sensació que encara ens quedaven moltes coses per parlar. Per sort, en Joan Carles va accedir encantat a quedar uns dies després i fer una segona entrevista. És una persona que argumenta, explica les raons i el perquè de les coses. Respectant la cronologia de les nostres converses, aquí us n’oferim la primera.

Quins van ser els teus nicis musicals?-Va ser quan jo devia tenir 11 o 12 anys i a l’escola tenia un grup dels millors amics que ens agradava el grunge, el blues… ja et pots imaginar: Jimi HendrixPearl Jam…  Això va ser el primer que vaig notar que em feia vibrar de veritat. I això ho compartia amb en Sebas (actual guitarrista de Morning Drivers), en Josu (un altre guitarrista que ara està a Barcelona però crec que no està en cap grup), en Fèlix (que és historiador i no es dedica  la música) i en Tomás (que és cantant de Face The Maybe i pel meu gust un excel·lent guitarra). Amb ells vam decidir que formaríem un grup. Tinc el record que donàvem voltes al costat de l’escola o l’institut a Sant Agustí, caminant i xerrant, fent voltes i voltes, i el tema de la música anava sent molt freqüent.- El pare d’en Sebas tenia una guitarra; en Tomás ve de família valenciana (i per allí es respira molta música); el pare d’en Josu era d’Extremoduro i aquestes coses, el pare d’en Fèlix també tenia Deep PurpleLed ZeppelinJudas Priest… i jo crec que era l’únic que a ca seua no tenia música (a casa no hi ha ni dos altaveus), però el meu pare deixava que es fes música al Racó Verd: el primer record que tinc de veure un concert és allí. Ho duia en Lluís i la música es feia a dins. Hi tocaven en Miquel [Prats ‘Botja’], en José Luis Rodríguez (que va ser el primer professor de bateria que vaig tenir), en Dennis [Herman], en John [Johnny Hocking] i en Dave [Jeffs, ‘Blues Dave‘] que en pau descansi. Allí dins hi havia una fumarella espantosa, hahaha (tot i que jo no n’era conscient), i mentre els meus pares estaven per allí em deixaven estar assegut mirant fins que era l’hora d’anar-nos. Allò em pareixia molt sincer: veure cinc tios fotent aquells crits… tot i que jo no entenia una paraula, veia en John fent solos amb la llengua, en Dave i en Miquel fent un tàndem brutal… Anàvem molt a concerts. També a Can Xicu es feia música en directe. Per molts obstacles que es posin, el meu pare ha intentat fer força perquè això no caigui. També el Rock a s’Olivera, quan es feia, va ser on vaig veure els primers grups de metal. I amb Thruth, que és aquest grup que vàrem muntar amb dotze anys els cinc bitxos començàvem a tocar per allí, a Rock a s’Olivera, a carpes de Sant Agustí… però tinc el record del centre de Sant Josep com un altaveu de rock i blues, i crec que segueix tenint bastant aquest punt.

Pere Navarro Quintet (can Ventosa, Eivissa, 2016). Fotos: Ferran Nogués (Creative Commons)

Vas triar clarament la bateria sense dubtar-ho?

– Sí. No m’atreia massa cap altre instrument. Cadascú va triar un instrument. En aquell mateix moment, hahah! En Tomás, en Sebas i en Josu van triar guitarra. En Fèlix va dir baix però no tenia un baix, son pare tenia una guitarra electroacústica jazzera, amb una caixa súper grossa, i crec que vàren tardar algunes setmanes a adonar-se que allò no era un baix sinó una guitarra, hahaha! Imagina’t les nocions que teníem. Jo vaig ser l’únic que vaig triar la bateria. Vam tardar mig any en comprar-la perquè al principi els paren volen saber que allò no és un caprici puntual, i la prova de foc va ser que vam estar mig any assajant dins del garatge d’en Tomàs. Jo tenia una capsa de vins, feta de fusta, que era el bombo. Després tenia una capsa de metall, petita, molt acolorida però no recordo de què era, i la feia servir de caixa. Per a les baquetes vam rompre un pal de fregona i posteriorment vam evolucionar cap als pals de diábolo.

– El pare d’en Tomás era aficionat a col·leccionar objectes antics. Una dia estàvem assajant i jo necessitava utilitzar alguna cosa com de plat, i en Tomàs va venir amb un cendrer metàl·lic molt ornamentat, tenia una imatge del Big Ben… i jo no m’ho vaig pensar molt. Vaig començar a tocar amb allò. Aquell cendrer va acabar nyacat, rebentat! Un bon dia el pare d’en Tomàs va notar que faltava el cendrer, li va preguntar al seu fill, i ell per Messenger ens ho va dir. Vam decidir enterrar el cendrer al jardí de ca seua un dia que els seus pares no hi eren. Crec que allí segueix. El pare d’en Tomás a dia d’avui em sembla que no ho sap, hahaha!

Quina bateria va ser la primera?

– Una Yamaha Rydden negra. Encara la faig servir: al concert d’en JeConte, el bombo i el goliat eren d’aquesta.

Aquesta era la teva bateria a Truth.

– Sí, al principi fèiem versions i després temes propis, i vàrem arribar a gravar un disc i tot.

…!

– Sí, sí, amb n’Omar Gisbert. No es va arribar a publicar perquè vàrem guanyar el festival Es Riu Sona però per un tema de terminis no es va materialitzar. Alguns de nosaltres vàrem anar a Barcelona, altres es van quedar aquí, i el grup es va anar dissolent.

I d’aquí va sorgir Face The Maybe?

– Jo vaig anar a Barcelona el 2008 (en Tomás i en Fèlix també), en Sebas i en Josu varen quedar a Eivissa un anyet més. Jo quedava per a tocar amb qui fos: no m’agrada pensar que has de muntar un grup ja. Si surt, surt. M’agrada tocar per tocar. I tocar amb altres bateries. N’hi havia un que era canari i que tenia un local amb una bateria davant de l’altra. Hi passàvem hores tocant. Jo, després de molts anys, ja tenia un doble pedal (en José Luís insistia que tocàs amb un pedal perquè “per a utilitzar-ne dos, primer n’has de controlar un”). Aquest bateria va trobar un anunci d’un guitarrista que buscava gent per a fer un grup amb influències Dream TheaterSlipknotSymphony X. Jo encara estava més en mode grunge, Mars Volta, però no tan bèstia. I em va cridar directament n’Eimel [Trejo], actualment guitarrista de Face The Maybe.

– N’Eimel parla molt ràpid, fa riure tota l’estona i quan comença a xerrar, si et vol convèncer d’una cosa no tens escapatòria. És súper bona persona però té una làbia… jo me’n desfaig en elogis perquè quan hi ha un problema l’encara de seguida. Et contagia. És una d’aquestes persones que me’l qued, encara que no tocàssim en un grup. Em va cridar: “Oye, que me ha dicho Rubén que tocas la bateria. Yo soy frutero, el frutero rockero, soy Eimel, aquí estoy para servirte, mi Dios” (jo no sé imitar-lo), parlant així ràpid, tot ple d’expressions, jo no sabia si era una broma telefònica, hahaha! Jo estava una residència d’estudiants i allà només hi havia telèfon fix. Varen cridar allà, algú fa agafar el telèfon, i aquell algú va dir a recepció que m’avisessin. Vaig baixar de la meua habitació (compartia habitació amb en Tomás), i n’Eimel em va dir que l’altre bateria li havia passat el meu número sense jo saber-ho. Vaig anar a la seua fruiteria, va sortir n’Eimel amb una Budweiser, hahaha, i fins avui.

Amb Face The Maybe heu fet The Wanderer, l’heu presentat a molts llocs, i crec que estau pensant ja…

– En el tercer, sí. Face The Maybe per mi és un repte. Perquè et mous en un circuit on no hi ha pasta, on sues tocant, on toques a hores intempestives, a un volum que no qualsevol lloc està disposat a acollir… és un repte. Però crec que tenim un bon equip. Els quatre quedam molt per a xerrar, a més de per a tocar. Els rols de cadascú estan molt definits. Jo m’encarrego de xarxes socials, tots aquests temes. Amb The Wanderer em vaig implicar molt en composició…

Sí?

– De fet el vaig presentar com a treball de fi de carrera. Face The Maybe vam tocar a la Sala Apolo.

Això és boníssim.

– Sí, hahaha, em vaig graduar en interpretació, música contemporània i jazz, i em present amb The Wanderer. Per què no? Els últims tres anys de la meva vida allò havia set el que tenia al cap. Crec que és molt complet perquè a nivell líric, el fet de poder imaginar un univers conceptual, i llavò amb en Tomàs quedar per a xerrar i xerrar a ca seua de com podria anar, sobre de què estam parlant, amb quina metàfora, amb quin… artísticament em pareix molt potent. Les lletres, si vas a l’essència del missatge, sempre t’estan proposant alguna cosa, parlen d’immigració, de la violència de gènere, però tot amb d’una manera artística i polida: si no entens les lletres o si no t’hi vols ficar massa, allò per sí mateix ja és polit. La part bona, tu ja ho saps, és que la gent que li agrada el metal és molt fidel: si t’agrada un grup, hi vas, hi gastes sous, es fa boca a boca…

– Enguany hem estat a València, Canàries, Andalusia… era intentar fer una mica la Península i a veure si l’any que ve ja sortim. També hem vist que amb primer disc tot sona molt virtuós i la gent venia als bolos i veia uns músics molt competents però a mi em faltava que algú em digués “Quines cançons més bones” o “M’he emocionat”. I amb aquest últim disc sí que ho hem aconseguit, aquest equilibri. Jo de “Insight” no em podia posar una cançó tres voltes seguides: era com “Iowa” de Slipknot, un disc cru visceral, tenia divuit anys i era tot tocar ràpid i 19/8… canya. També en Max, l’antic cantant, tenia una altra vida, una altra manera d’enfocar les lletres, un altre dia a dia, tenia com ràbia acumulada.

– Cada disc és un retrat del moment. I amb The Wanderer sí que hi ha melodies que es poden cantar molt bé, i també hi ha acció. El primer disc era molt espectacular de veure, amb molt virtuosisme, i molta gent ens deia que havíem d’anar a fora amb això. Però la intrahistòria és que si vols que et cridin de França, si vols que et surti una data en un festival… el que volen és que tinguis un públic, que puguis garantir que duus una gent, que hagis tingut una estabilitat de concerts, de grup, que en els nou anys de banda no hagis desaparegut durant tres anys… El que costa realment és l’estabilitat i la constància. Que puguis fer de teloner d’un altre grup en un concert no et fa una base de fans. Et dóna una cosa puntual. En això hi pensam molt: ara fem aquest vídeo, ara jo trec aquest cover d’Animals As Leaders, n’Eimel també…

Ara Face The Maybe estau amb Six Force Management. Què tal?

– Six Force Management realment és un home que es diu Ivan, amb algun altre soci, que duien bandes com Ktulu o NARCO, i n’Ivan va buscant. Però el que teníem molt clar és que és només un complement. És fàcil pensar que ja t’ho faran tot però no és així. Nosaltres també fem la nostra feina: això d’Andalusia o València va ser parlant directament amb la mànager d’aquell grup i tancant una data. Hi anàvem i a canvi ells vindran a Barcelona. Tan senzill com això, no amb cap gran promotora. Nosaltres hem d’anar fent: publicant, xerrant, donant feedback a xarxes socials, i tots els complements són importants però no són el motor.

– Ara, per exemple, hi ha un grup de València que els aprecio molt i que es diuen Noah Histeria, que canten en castellà, el seu segon disc és totalment conceptual, i els han confirmat per al Resurrection Fest. Crec que són un exemple de treball ben fet perquè no només són bons músics sinó que veuen el grup com una empresa. Per exemple, van notar que a Facebook ara les coses no arriben a la mateixa gent que fa tres anys. Jo si publico alguna cosa i no la promociono no arriba al 100% de la gent que em segueix. En canvi, si fas un grup privat (ells en tenen un que es diu Familia Noah), tothom que hi estigui rep totes les notificacions del que publiquis allà. Ells allà hi fan enquestes, hi posen una camiseta en promoció… i les notícies importants les reserven per a la pàgina de Facebook normal. Has de saber llegir el context en el que et trobes, especialment ara en aquest temps tan líquid. Si vas a l’antiga, els resultats segurament seran a l’antiga. Està bé, però no demanis coses impossibles. Per mi és molt interessant en cada grup saber a quina estratègia jugam.

I tindrem continuació de The Wanderer?

– Idò va quedar a l’aire començar el tercer disc com amb el final del segon però sí que et puc adelantar que serà un disc conceptual perquè estam treballant amb les lletres i tenim alguna composició iniciada. Per mi és un procés apassionant perquè hi passen moltes coses tant a nivell personal com purament artístic, si és que és possible dissociar una cosa de l’altra. Hi ha èpoques en què un no pot estar component perquè la seva feina li ocupa 24h, i un altre és com que li ha d’agafar el relleu perquè allò no deixi de bullir. O dos treballen amb més intensitat i componen el gruix del disc… hi ha moltes vies. Ens funciona molt bé compondre en format duo. Mai ho fem els quatre junts. El treball d’en Joan Barbé sí que va ser un plus. Una veu de fora crec que és essencial perquè li diu a l’ego de cadascú (que estam encarinyats amb aquell xarles o amb aquell riff), que allò no funciona.

Sí, hi ha gent que es limita a gravar el que s’ha de gravar, però en Barbé encaixa molt bé amb aquesta figura de productor més creatiu.

– Sí, diria que un 80-90% de les idees que ens va proposar les vam agafar. Té molta psicologia, que és important, és un aspecte que m’inquieta molt. En qualsevol projecte a vegades pots pensar que, com que ens coneixem molt, podem dir les coses de qualsevol manera. I no és així. A voltes, encara que sigui el teu amic de tota la vida i li vulguis dir que aquella nota no t’agrada, no li pots dir segons què.

Estàs tractant amb material molt íntim, molt personal.

– Sí, això ho he après molt i ho poso en pràctica a tots els projectes. En Barbé et diu, per exemple, “això m’agrada molt però per què no proves…?” Aquestes maneres de fer són molt millors que no dir d’entrada “Això no mola” . De l’altra manera suggereixes alguna cosa. A mi m’agrada estar en grups per aquest punt democràtic, indispensable. L’altre dia parlava amb en Jose de Funcale sobre el fenomen dels grups: jo sempre dic que qualsevol formació, de l’estil que sigui, que veig que duen vint o més anys junts, crec que es mereixen un respecte enorme. Encara que sigui per la pasta. Quan saps com funciona, veure que aguanten aquell temps, fan que tot sigui fluït, té molt de mèrit.

Els grups que jo he vist que s’han dissolt, normalment no és per diferències musicals i estilístiques sinó per temes personals. I jo personalment no puc fer música amb gent amb qui no tinc bona relació. Hi ha d’haver confiança i complicitat.

– Confiança és una bona paraula. A nivell compositiu, tant amb temes d’estructures tancades com especialment amb estils on s’improvisa molt, confiar en els altres és la clau. No saps si el teu paracaigudes s’obrirà o no, però saps que l’altra persona et donarà la seva mà, farà que la teua errada no ho sembli…  Ara em ve al cap que amb n’Omar Alcaide fa uns dos anys n’Andreas [Fernández] va tenir un accident de moto el mateix dia del concert que havia de fer amb n’Omar i en Chelu García, i no podia tocar. Havia de ser a trio a Sa Qüestió i era tot un repertori amb temes de n’Omar, algún d’en Norberto Rodríguezbulerías… i em va cridar el mateix dia per si volia tocar. Vàrem fer una miniprova de so, amb una marca per aquí i una altra per allà. Em deien “Ja ho aniràs agafant… l’ona del tema és aquesta…” L’ona del tema. Vam estar la major part del concert mirant-nos, ull amb ull, confiant en l’altre. Però hi havia un ambient distès i va ser dels concerts que millor m’ho he passat. A més amb n’Omar vaig pensar “Aquest tio és un bon líder”, a l’hora d’explicar els teus temes, que no et tremoli el pols, liderar és…

Aconseguir que una cosa funcioni.

– Exacte. I per això la paraula confiança, sobretot en improvisació, és clau.

Això em porta a pensar en Natural Focus pel que vam veure aquest estiu a Eivissa. Ja sé que és un projecte que està una mica al marge però teniu idea de fer alguna cosa més, gravar… o només toqueu de manera esporàdica?

– Els únics concerts que vam fer van ser aquests de l’estiu a Eivissa i un parell més a Barcelona (un off del festival de Música Viva de Vic i un al restaurant El Taronger, de Vilafranca), llocs súper diferents: en un la gent està cridant i vol tralla, i l’altre era més delicat amb la gent sopant, però això a mi em motiva molt. Ara mateix estam component amb Threejay: una volta a la setmana o cada dues setmanes anam a Vilafranca i passam tot el dia amb la gravadora i component. I amb Natural la cosa després de l’estiu va quedar una mica en l’aire però amb en [Joan] Solana ens veiem molt seguit, naturalment.

– El repertori de Natural Focus el vam muntar en dos o tres dies i llavò va explotar, vull dir que és molt fàcil, amb un misto torna a encendre. M’ho vaig passar molt bé. A més als dos ens agraden molt els colors, sorprendre’ns… l’humor. Hi ha un trio m’agraden molt, es diuen The Bad Plus i són uns catxondos. L’humor és important. Amb en Solana sí que ens deim les coses de manera bastant directa, és tot molt fluït. Quan tenim alguna divergència de seguida un dels dos cedeix.

Així, amb Threejay la composició és col·lectiva o hi ha algú que arriba de casa amb coses ja fetes? O de tot?

– De tot. En Solana a nivell d’estructures sobretot acostuma a ser qui duu peces una mica embastades. Agafam allò i, com jo dic, ho embrutam. Jo som reticent a agafar una cosa i que de seguida sigui èpica i molt consonant. Igual en un dia sencer arribam a la conclusió que aquell minut i mig de tema és l’essència del que volíem. Jo duc moltes idees rítmiques. Tinc una llibreta i tinc bastant clar quin rol utilitzarà cadascú damunt d’aquell patró. “Això està en 7/8 i, si tu fas aquesta melodia, el bombo pot fer això…”.

Arribes a aquest nivell de precisió quan duus idees fetes?!

– Sí, sí. I amb Face The Maybe també ha set bastant així.

Com funciona la composició amb Face The Maybe? Tu duus idees que inclouen parts de guitarra, melodies vocals…?

– Sí, hi ha diversos afluents del riu, per dir-ho així. Per exemple, hi ha un tema que es diu The Island i que té un patró basat en un número de telèfon (un número antic que tenia el meu pare). La base d’allò era divertir-me i crear una forma que només podia entendre jo. En Fredi té molta facilitat: li cantes alguna cosa i de seguida ho agafa. Vam estar molta estona mirant-ho fins que ho va interioritzar sense cap tipus de referència numèrica. Seth va ser el primer tema que vàrem fer. Ja tenia el seu temps. Tota la part del principi l’havia muntat jo i després n’Eimel hi va posar la guitarra. Va ser com una prova de foc perquè aquell va ser el primer tema que en Tomàs hi va haver de posar veu. No era fàcil fer-ho. Quan hi va posar veu vam dir “Aquest tio…” Totes les lletres són seues i n’hi ha alguna part meua. El riff inicial de The Wanderer va ser en Tomàs que el va passar per Whatsapp però era una mica desordenat i jo el vaig dur cap a una cosa tancada, 4 de 7, 4 de 5, etc… i llavò quedava molt amb n’Eimel per a composar i gravar-ho. En Tomàs feia molta feina de lletres. I quan quedàvem els tres, la primera idea que cantava en Tomàs normalment era el que quedava.

– No hi ha una forma de resumir el procés. Hi ha hores i hores de gravacions. Na Rosalia, que és la boixa que canta la intro del disc i “Danaides” , teníem clar que volíem que fos aquella veu. Va venir un dia a l’estudi i s’ho va ventilar. En Barbé ens va ajudar amb els arranjaments de cordes. En Fredi es va ocupar molt de la part de samplers a posteriori. N’Eimel i jo vam fer molt els fonaments (en Tomàs també) i en Fredi va fer com la capa de vernís.

No és fàcil trobar músics tan versàtils com tu. Com duus el fet d’haver de canviar el xip entre coses tan diferents com em metal progressiu, Threejay o Aurora?

– Afortunadament tots els projectes estan rodant bastant a la volta. I al final és tot comunicació, és una conversa. Jo veig n’Eimel i no em surt tocar amb escombretes. I veig en Solana i estam a ca seua al costat de la xemeneia i… si tens una mica de sensibilitat t’adaptes. Sí que hi ha una feina d’estudiar cada estil per separat, moltes hores d’estudiar doble bombo, metal… A voltes sents gent que diu “qui sap tocar jazz sap tocar de tot”. És una frase feta i jo li tinc bastant de ràbia. O “el dia del concert no s’ha d’assajar”. Amb Aurora vam haver d’assajar el dia del concert perquè no ens havíem pogut ajuntar abans, i si no ho fèiem no sortia la cosa.

– Som uns currantes, això primer de tot. Deixa l’artista i el duende a casa, aparca’l una mica amb el seu ego, i a currar. Conèixer jazz t’aporta moltes coses, t’obliga a estar pendent d’una estructura harmònica que a voltes és complexa, hi ha molt de diàleg, molt feedback, però si et poses a tocar rock i la caixa no sona com ha de sonar… No se’m acudeix ficar una bombada en el context que no toca. S’ha de fer l’esforç d’entendre cada estil. Jo escolto molt de flamenc també: ara estic molt ficat amb en Vicente Amigo. Però també Animals as Leaders, The Bad Plus, Vetusta Morla. I no és que siguin èpoques: igual abans de dinar estic amb Animals As Leaders i per a baixar el fart em pos flamenc a tope.

– Ningú diu que sigui fàcil: si tu vols tocar tot això has de tenir diversos equipaments, cotxe propi per a anar corrent cap aquí i cap allà. Llavò quan arribes no has de donar la impressió d’anar estressat perquè això es contagia. Has de tenir un punt de fredor quan és necessari i un punt de calentor quan estàs tocant.

– Crec que si tenc alguna virtut per la qual em criden (home, has de ser constant, no fer pues a última hora o no emborratxar-te al final dels bolos i perdre els papers), però hi ha aquest punt camaleònic que ve del fet que li don molta importància a escoltar tocant. Puc estar estudiant coses de tècnica però si el tema no ho demana no faré un break segons com. Els bateries que més m’agraden (Borja BarruetaJordi Rossy…), la majoria són d’índole jazz-pop perquè em permeten apreciar la capacitat que tenen per a entrar… per exemple en Roger Blàvia, que va morir fa poc, em fa gola fer una birra amb ells perquè si escolten així, segur que són persones interessants.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *