Mudèjars: “els que es queden”, per Antoni Ferrer Abárzuza | Noudiari.es

Mudèjars: “els que es queden”, per Antoni Ferrer Abárzuza

En el meu escrit anterior, titulat “Balàfia”, vaig proposar una explicació ben plausible d’aquest topònim tan nostre. Vaig fer referència a un document de 10 de setembre de 1235 en què  uns musulmans eivissencs són qualificats de “sarraïns de balàfia”. Era com dir-los musulmans “de pau” o “perdonats” o “mantenguts amb vida, íntegres”. Això passava, com es veu per la data, unes setmanes després de la conquesta del 8 d’agost de 1235. Pere de Portugal, un dels tres nobles conqueridors, instal·là aquells musulmans en dues alqueries i un rafal de la seua partida de Xarc, posterior quartó de Santa Eulària i del Rei. Aquesta és la raó que, amb el temps, aquelles terres passaren a dir-se com es diuen avui, Balàfia.




He trobat obligat fer una segona part a aquell escrit per intentar respondre a una pregunta: què se’n feren els “sarraïns de balàfia” de Pere de Portugal? Es formà a Eivissa una comunitat musulmana lliure baix domini polític, econòmic i militar cristià? És a dir, es formà una comunitat mudèjar?

La paraula mudèjar, en català, o mudéjar, en castellà, prové de l’àrab mudayyan que significa “domesticat, amansit” i d’aquí el seu sentit aplicat a “aquell a qui s’ha permès quedar-se”. Té relació amb la paraula balàfia, idò, i amb altres expressions com “musulmans de pau” o “musulmans paliers” que es troben en els documents del segle XIII.

Tanmateix, mudèjar és un mot que comença a usar-se tard en els escrits, al segle XV, i per aquesta raó no és propi del tot usar-lo per referir-nos a temps anteriors. Això no obstant, els historiadors i historiadores solen usar generalment el terme mudèjar per referir-se als musulmans que quedaren baix domini cristià, generalment formant comunitats. Vegem què pogué passar amb els sarraïns “de pau” de Balàfia, als quals, estirant el terme, podem anomenar mudèjars.

El 1240 Pere de Portugal encara era senyor del regne de Mallorca per un pacte de bescanvi que havia fet amb Jaume I: el comtat d’Urgell pel senyoriu vitalici sobre les Illes. Aquell any, el papa Gregori IX va escriure al dit Pere amonestant-lo que només havia de permetre musulmans habitant les illes de Mallorca i Eivissa si estaven “posats baix el jou de l’esclavitud”. El papa prohibia així l’existència a les Illes de comunitats de musulmans lliures.

Naturalment no podem saber el cas que es feia a les ordres papals en el context difícil de l’organització de la colonització de les Illes immediat a la guerra de conquesta. Pensem que a Mallorca, tot i que la ciutat fou presa el 31 de desembre de 1229, els combats a la serra de Tramuntana continuaren fins a l’estiu de 1232. Així, els anys 40 del segle XIII tant en aquella illa com a Eivissa tot just començava la instal·lació de colons cristians. Una colonització que va ser lenta i dificultosa.

A Eivissa tot indica que el poblament amb sarraïns lliures però fiscalment sotmesos a fortes càrregues, a l’estil del que Pere de Portugal va intentar a Balàfia, no va anar bé. La prova la tenim noranta anys més tard: el 1326 hi havia a l’illa quinze musulmans lliures. Tots ells pagaven l’impost a què estaven obligats els mahometans lliures que residien a les Illes. La font aclareix, però, que tots quinze eren antics captius alliberats, lliberts idò, o alforres (de l’àrab al-hurr “lliure”), que és com els anomena la documentació de l’època.

Així, els sarraïns de pau o “de balàfia” que Pere de Portugal va deixar quedar a canvi de la meitat de tot el que collissin i criassin en els horts i camps de Balàfia no duraren massa. En tot cas menys de cent anys, però prou temps per deixar l’empremta toponímica que tractàvem: Balàfia.

Per Antoni Ferrer Abárzuza.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *