Mestres de la infàmia, per Oti Corona

Oti Corona/ La dreta espanyola porta anys i anys inventant-se burrades per desprestigiar les escoles de Catalunya. Pensava que amb allò de que les mestres catalanes ens passem les hores de pati vigilant que l’alumnat no parli castellà ja havien tocat sostre, però vet aquí que amb les escenes de violència que es van viure durant el referèndum de l’1 d’octubre es van veure en l’obligació de forçar la màquina i la cosa va anar a més.

Ara ja no es tractava sols de danyar la reputació del sistema educatiu català; calia anar més enllà i crear un estat d’alerta entre el professorat en el qual les i els mestres haguéssim de vigilar cada paraula, cada frase, per no aixecar sospites. Que ningú ens pogués acusar d’adoctrinar els nostres escolars en la causa independentista.

En els dies de tensió que van succeir a l’1 d’octubre, els caps de turc van ser set professores i dos professors de l’IES El Palau de Sant Andreu de la Barca. Els familiars d’alguns alumnes del centre van denunciar que s’havien dirigit als joves de forma humiliant pel fet de ser fills de guàrdies civils, i la Fiscalia va acabar acusant els docents d’un delicte contra l’exercici dels drets fonamentals i un altre d’injúries contra els cossos i forces de seguretat de l’Estat. A Albert Rivera li va faltar temps per saltar-se la presumpció d’innocència i el dret a la intimitat dels afectats en una de les piulades més nauseabundes que s’han vist a Twitter. “Los 9 maestros catalanes de la infamia”, es podia llegir a l’enllaç, en lletres ben grosses.

Doncs bé: casi dos anys després, la justícia ha arxivat les denúncies contra aquests docents. Els meus companys no van humiliar cap alumne. No va haver adoctrinament envers la causa independentista. Durant mesos i mesos s’ha exposat a un linxament a nou persones que no havien fet res de dolent. Estaria bé que els mitjans que van treure fotografies, noms i cognoms a l’hora d’acusar, els traguessin també ara que les causes han estat arxivades; tampoc estaria de més una trista piulada de disculpa.

Res d’això no succeirà. Els grans titulars van quedar gravats a la retina dels lectors i són, amb tota probabilitat, el que romandrà a la seva memòria. A les aules, per altra banda, companyes mestres m’expliquen que han censurat dibuixos, cançons i escrits d’alumnes perquè hi apareixien símbols catalans –que en cap cas haguessin suposat un problema d’haver-se tractat de símbols espanyols– per por a ser assenyalades.

La dreta, doncs, va aconseguir els seus dos objectius: desprestigi de l’escola catalana, per una banda, i clima de por entre el professorat, per l’altra. Ara només cal preguntar-se qui són els veritables mestres de la infàmia.