Bernat Joan i Marí / Cada vegada que sent a parlar de «nova normalitat» (i aquests dies n’estam embafats) se’m posen els cabells drets. Perquè fa referència a una «normalitat» diferent a la que estàvem acostumats, i implica l’assumpció de coses que sempre hauríem considerat estranyes com a plenament normals. El concepte «nova normalitat» ens porta a un trastocament dels valors, en el fons. I això, evidentment, fa por. Fa molta por.
El concepte «nova normalitat» ens porta a un trastocament dels valors, en el fons. I això, evidentment, fa por. Fa molta por.
Pensem en alguns elements de la «nova normalitat». Un que sempre se’ns apareix és que ens haurem de moure menys. Haurem d’assumir que la nostra llibertat de moviment serà retallada sempre que convengui, i que això pot ser sovent. La llibertat de moure’ns forma part de la normalitat, tot curt. La normalitat que ens hem donat a través de segles, suor i llàgrimes, implica que ens puguem moure d’un lloc a l’altre, que puguem anar d’Eivissa a Hong-Kong, i de Johanesburg a Hèlsinki. No puc assumir una «nova normalitat» sense moviment lliure.
No puc assumir una «nova normalitat» sense moviment lliure.
També formaria part de la «nova normalitat» el distanciament social. Ens hem d’acostumar a no abraçar-nos amb gaire gent, a no besar-nos, a no tocar-nos, a mantenir una distància de dos metres. Aquest tracte distant i fred, formarà part de la «nova normalitat», també quan la passa hagi passat? Tampoc no la puc acceptar. Com no puc acceptar una «nova normalitat» amb infants separats per planxes de metacrilat dins les aules, ni una educació bàsicament telemàtica, ni unes relacions socials vehiculades cada vegada més a través de les pantalles, ni unes llibertats individuals retallades. Si la «nova normalitat» ha d’anar per aquí, lluitem per retornar quant més aviat millor a la vella.
