A la colònia penitenciària (de Formentera) (V), per Antoni Ferrer Abárzuza

Les condemnes a anys de presó dictades pels tribunals dels vencedors no eren les úniques que pesaven sobre les infortunades persones que varen ser traslladades al penal de Formentera. Allà dins, estaven a mercè de multitud de maltractaments no especificats en les sentències.

La ja al·ludida fam causada per l’escassa i deplorable alimentació, el fred, la calor, la desagradable i insalubre companyia dels paràsits, la insuficient atenció mèdica i l’allunyament de la família eren càstigs premeditats però no escrits. La proximitat de la mort a causa d’aquestes calamitats està present en tots els testimonis d’homes i dones empresonats durant el primer franquisme a qualsevol dels seus penals.

S’unia a tot això l’arbitrarietat i les possibilitats d’abús, molt sovent consumades, que el fet de vestir l’uniforme distintiu de la seua superior posició donava als guardians de presons. Tots els testimonis, recollits sobretot per David Ginard en els seus llibres, recorden bé els bastons, porres o vergues que portaven sempre els oficials, a més de l’arma de foc reglamentària. Diversos testimonis asseguren que els guardians quedaren a pler amb les porres contra quatre presoners que es fugaren amb una barca, tot i que no passaren de s’Espalmador.

Es podria fer una classificació, amb noms i llinatges, dels guardians més dolents, fins i tot sàdics, i els que tenien un comportament més humà. “Els guardians i oficials eren lo més dolent que hi havia”. El cap de la presó i per tant d’aquells funcionaris, Ángel Llorente Ruiz, és l’objecte directe de les critiques de ben bé tots els testimonis: “es quedava els doblers que donaven als presos”, “un assassí, un criminal de guerra”, “el director era un lladre”, “aquest home va fer un parell de cases a Madrid a costa de la salut dels presos de Formentera”. Miquel Gayà, el literat mallorquí amic de Marià Villangómez, va fer part del seu servei militar a Formentera l’estiu de 1941. Va anar a visitar el cap de la presó, per a qui duia una carta de recomanació d’un capellà, i diu d’ell: “Me va agradar tan poc la seva pinta, que no vaig tornar mai més a veure’l. I vaig pensar: «I aquesta mosca morta ha de manar tot això?»”.

Només la narració de Heinz Kraschutzki el mostra més humà. El fa un funcionari que podria ser considerat com una víctima més del remolí de la guerra i del triomf feixista. Ell conta que Llorente estava destinat a una presó de Madrid durant la guerra i que allí el trobaren els franquistes quan ocuparen la capital. Aleshores, els testimonis dels presos dretans li foren favorables i per això no fou expulsat del cos de presons. Això no obstant, l’enviaren al penal de Formentera, com castigat. Ell es cuidava molt, en els documents, de tatxar la paraula Director i posar-hi Jefe, un esglaó inferior de l’escalafó.

Els guardians sotmetien els presos i les seues famílies a càstigs addicionals, com s’ha dit. Entre ells la prohibició de parlar en català amb les visites: “Mos podien fer visites, però s’havien de pagar el viatge i havien de pagar dos reials per parlar. En Llorente va prohibir que a les comunicacions parlàssim eivissenc, s’havia de parlar castellà” (Gabriel Juan). Tampoc no era permès mantenir converses de contengut polític: “si agafaven algú fent política, el duien a un tubo, el tancaven en negre, i el fotien allà” (Francesc Busquets).

Hi havia un negre, que estava detengut amb naltros, que el feien ballar i tocaven música militar”

A aquells constrenyiments s’ajuntaven les vexacions. Aquells que ja ho tenien difícil fora de la presó es veien doblement marginats a dins. L’esmentat G. Juan, mallorquí d’Alaró, assegura que durant la pallissa que els guardians donaren als presos que havien provat de fugir, els guardians varen fer sonar música militar i al seu ritme varen fer ballar un africà que com els altres estava empresonat al penal: “Hi havia un negre, que estava detengut amb naltros, que el feien ballar i tocaven música militar”. Aquest home negre havia de ser Arturo Budorina, de 46 anys, casat, portuguès de Cap Verd, fogoner de professió, segons consta en el padró de 1940. El color de la seua pell va ser la causa d’aquesta doble penalització: pres i vexat.

I a pesar d’aquell estat general de persones completament vençudes, reclusos als quals se’ls imposava el que podien i no podien parlar i en quin idioma, no es tractava d’una massa completament inerme.

Vora els petits actes de rebel·lia —ara sí—, com cantar els himnes de rigor canviant-los la lletra: “Imposible el alemán…”, “Por Dios, la Patria y un Buey lucharon nuestros padres”, existia tota una organització clandestina del Partit Comunista. Tenia capacitat per captar i transmetre notícies de l’exterior, recaptar diners, repartir menjar, fins i tot havien mogut presos d’un penal a l’altre…

Les notícies més desitjades eren les que informaven sobre el curs de la Guerra Mundial. Entre els reclusos més políticament actius hi havia moltes esperances en aquell gran enfrontament de les democràcies del món i la URSS contra els totalitarismes nazi i feixista. Les noves eren captades pels reclusos que podien sortir a l’exterior i els oficinistes, generalment les memoritzaven i després les recitaven de memòria als companys; però també obtenien retalls de diari, rigorosament prohibits al penal, i es feien còpies manuscrites dels manifestos o consignes del comitè del partit.

Naturalment, a despit de les amenaces, es parlava de política. F. Busquets assegura que: “els mateixos funcionaris, a un pati que hi havia darrere d’un barracó li deien la Casa del Poble. —La Casa del Poble està plena, hi deu haver assemblea, avui”.

L’organització dels comunistes era efectiva i això va atreure a les seues files persones d’altres partits. Les persones més políticament actives com l’eivissenc Antoni Martínez Juliana, el mallorquí de Capdepera Joan Albertí Moll o l’alacantí Bartomeu Amorós i altres no eren “ments extraviades”, sinó persones plenament convençudes dels seus ideals. A Formentera res no recorda, ara per ara, la seua estada forçosa a l’illa.

Per Antoni Ferrer Abárzuza

• Imatge I. Croquis de sa Colònia fet el maig de 1941 (Arxiu del Consell de Formentera)

• Imatge 2. Grup de reclusos de Pollença a la Colònia penitenciària de Formentera (Jaume March, Andreu Cerdà, Pere Salas. Pollença. La revolta contra la rebel·lió, col·lecció “La Guerra Civil a Mallorca poble a poble” 9, Edicions Documenta Balear, 2006).

A la colònia penitenciària (de Formentera) (I)
A la colònia penitenciària (de Formentera) (II)
A la colònia penitenciària (de Formentera) (III)
A la colònia penitenciària (de Formentera) (IV)