El motiu del col·lapse de la torre de Can Pere Mosson, vénda de Balàfia, Sant Llorenç, municipi de Sant Joan de Labritja, ha pogut ser l’aigua de pluja caiguda abundosament aquestos dies passats o l’efecte combinat d’un llamp sobre l’estructura de la torre afeblida per la humitat. L’element que amb seguretat hi ha estat present en el desastre és la incúria i la deixadesa en el seu manteniment. Una inacció conservadora imputable als propietaris i a les Administracions amb competència (el Consell) o interès (l’Ajuntament).
L’any 1999 l’arquitecte Joan Josep Serra Rodríguez va ser premiat per l’aleshores Consell Insular d’Eivissa i Formentera pel seu treball titulat Fortificacions rurals a l’illa d’Eivissa. Les torres de refugi predials. L’estudi es va convertir en llibre l’any següent. Aquest llibre consisteix en un inventari de torres de defensa predials —com les batejà Eduardo J. Posadas en els seus treballs pioners dels anys vuitanta— amb uns capítols sobre tipologia i característiques constructives. En la fitxa dedicada a la torre de Can Pere Mosson posa: “El seu estat pot qualificar-se de regular. Les lesions més greus que hi apareixen són les esquerdes que hi ha als murs, a nivell de la planta, causades per les grans pèrdues de secció en les fàbriques que suposaren la perforació de l’alcova dins del gruix del mur”. Uns plànols de les plantes, seccions i alçats acompanyen la detallada i atenta observació de J.J. Serra.
Molt abans, la torre ara perduda per sempre havia estat inclosa en l’Inventari del Patrimoni Cultural Europeu elaborat a partir dels inventaris compilats arran del Decreto de protección de los castillos españoles, de 1949. Aquesta inclusió en dit catàleg va fer que posteriorment la seva protecció s’equiparàs a la de Bé d’Interès Cultural, d’acord amb la llei de patrimoni estatal de 1985 i amb la del patrimoni historicoartístic de les Balears de 1998. Abans, el 1982, l’arquitecte Elías Torres va incloure can Pere Mosson, amb fotografia i croquis planimètric, en la seua Guia d’arquitectura, un document excepcional i pioner en el coneixement del patrimoni arquitectònic pitiús.
El 2002 la Conselleria de Cultura del Consell Insular d’Eivissa i Formentera va fer els tràmits necessaris i executà un projecte de restauració de la torre de Cas Orvais, vénda de l’Horta, Sant Jordi de ses Salines. En l’expedient d’aquella intervenció ha d’haver-hi tot el fonament jurídic que fa possible la despesa de cabals públics en un bé particular però declarat d’interès cultural. En aquell temps la consellera era la Sra. Fanny Tur Riera. La intervenció s’inclogué en el Pla de gestió del patrimoni històric de 2001-2002 i es va publicitar en una revista titulada Recuperam patrimoni, de la qual només sortiren tres números, que jo sàpiga. L’ajuntament de Sant Josep va restaurar can Curt, que té una torre formant part del casament, a Sant Agustí. En aquell cas la propietat era pública.
Els Plans de gestió són una eina essencial, un pla d’actuacions previstes que s’ha d’elaborar cada dos anys segons la Llei 12/1998, del patrimoni historicoartístic de les Illes Balears. No sé que des de temps de la dita consellera, Sra. Tur, se n’hagin aprovat més, de Plans de gestió. En tot cas no en figura cap de vigent entre la “Normativa i documents de referència” del Blog de patrimoni del Consell d’Eivissa (httpd://patrimonideivissa.com) i tampoc no l’he sabut trobar en el web del Consell. No tenir vigent un pla de gestió és, com s’ha dit, no atendre a l’exigència de la llei. La cosa no ve de nou. L’equip de govern actual del Consell hi és des de encara no fa dos anys, poca responsabilitat se li pot imputar encara. Els equips anteriors han gestionat el patrimoni d’Eivissa sense unes directrius meditades, pensades i tornades a pensar, que s’haurien d’haver expressat en els plans de gestió bianuals que, pel que jo sé, mai no es varen redactar.
La feina a fer en patrimoni històric (que inclou, l’arquitectònic, l’arqueològic, el documental i bibliogràfic, etnogràfic i un llarg etcètera) és immensa, inabastable en una sola legislatura. La desaparició de la torre de Can Pere Mosson —tot i que s’hagi dit de reconstruir-la, un anunci massa precipitat, crec jo, però tots ens precipitam més d’una vegada— hauria de fer pensar els polítics en l’establiment d’unes línies d’actuació en patrimoni històric, preferiblement consensuades entre tots o la majoria dels grups polítics amb representació i els Ajuntaments. La feinada a fer, per tant, és enorme, i un itinerari a seguir és imprescindible.
Antoni Ferrer Abárzuza, Dr. en Història
