Si sents la veu d’Escòcia vol dir exactament que l’abril -pressentiment, angúnia- és viu entre nosaltres. D’això, bon lector, no tingueu el més petit dubte. Escòcia -no ho dic jo, ho diuen els llibres- , abril, la crueltat de l’abril i el vent que neix cada crepuscle a la ciutat de Glasgow, mantenen històricament un lligam voluntariós i ferm. Perpetu, fins i tot. Classificada i arxivada la cosa amb permís de l’Arxiu oficial de l’Ajuntament de Vila aquest factor no té remei.
I els més vells i antics del Regne, excepte Rajoy, ho confirmen fil per randa. Però cal no perdre la calma i evitar que una mena de sexe salvatge entri a la nostra cambra en hores diürnes i quan el repartidor de periòdics encara no ha començat la seva feina distribuïdora.
Llavors, si la passió del meteoròleg no ho interfereix tot, tornarem a sentir les diverses veus, la direcció del vent,la cançó de Peggie Sue que ara torna a Nova Orleans, els despulls i els morts de qualsevol guerra colonial/postcolonial,l’aire de la pluja ballant a ritme de llum d’estiu,la setena simfonia de Beethoven, els tambors de guerra, i l’eclosió popular de les gran superfícies comercials esteses per tota l’illa i altres encanteris que aquest poeta emèrit no recorda.
Malgrat el pas decisiu del temps que passa tornarem a evocar la frase històrica i a reivindicar sempre i a tothora; la vida és un pot de llet condensada. Liquidarem abril i la veu d’Escòcia ara que Marnie està, com sempre, lluny de la meva vida.
Toni Roca i Pineda
