Autocensura, per Bernat Joan i Marí

Bernat Joan i Marí / M’estic autocensurant. A punt d’escriure el que opín del jutge Marchena, pens que, si ho escric, probablement la cosa acabarà malament. Tampoc no puc escriure el que pens sobre el jutge Llarena ni el que pens sobre la jutgessa Lamela. M’estalviaré, així mateix, d’escriure el que pens sobre el paper del rei d’Espanya durant els últims tres anys. No fos cas. En Valtònyc, per molt manco, és a Bèlgica exiliat.

Ni se m’acudiria dir sobre els sindicats de policies i de guàrdies civils que han posat a la mireta telescòpica l’Institut d’Estudis Baleàrics i l’Editorial Comanegra per la publicació d’un còmic sobre l’1 d’Octubre de 2017, l’heroica jornada de l’exercici de l’autodeterminació a Catalunya, on el poble català va derrotar (almanco moralment) l’Estat espanyol.

Tampoc no puc dir com veig que Vox i el PP els facin la gara-gara, a aquests sindicats policials. Ni se m’acudiria discórrer sobre el dret a odiar, que tenim tots els humans. No fos cas que algú m’acusàs d’incitació a l’odi (recordem que a Espanya et poden atribuir odi a la policia, als poderosos, etc, cosa impensable a la major part d’Europa).

Com que no puc escriure, avui, de res del que voldria sense posar-me immediatament als peus dels cavalls, he decidit explicar-vos que m’estic autocensurant. D’aquí, tots en podeu treure les vostres conclusions. També he de dir que admir els que no s’autocensuren, però no som valent com ells i em costaria afrontar la presó o l’exili. No som en Valtònyc, ni en Pablo Hasél, ni els titellaires de Madrid, ni faig ninots a El Jueves, ni tants d’altres que han estat perseguits per cantar una cançó o per representar una peça de titelles.

Dit això, crec que estic legitimat (en aquest Estat, on es confon sistemàticament legitimitat amb legalitat) per dubtar que a dia d’avui es pugui dir que el Regne d’Espanya és un estat plenament democràtic.