A Eivissa i a Formentera, qui més qui menys ha sentit a parlar de gent que pescant amb dinamita (també ens han explicat que es deia de coet) perderen dits de la mà (quan no un braç sencer), algun peu i algun ull. Sobre aquest tema hem trobat un article, de nou, a la revista Estampa.
En el primer article de Passant revista, Los malditos de las Salinas, es va explicar l’èxit i la influència d’aquest setmanari en la societat dels anys trenta a tot l’Estat, on va ser capdavantera en tiratge. Segurament, per l’origen eivissenc del seu impulsor, Luis Montiel de Balanzat, va tenir una especial inclinació a fer articles sobre les Pitiüses. Tots els firmava José B. Benavides qui, sobre un fons d’entrevistes reals, adornava amb tints de fantasia algun dels seus textos i, de vegades, no totes les fotos corresponien al text.
Aquest es va publicar al núm. 259 de la revista, aparegut el 24 de desembre de 1932 (per si interessa a algun altre col·leccionista). El centra al port de Sant Antoni on «La dársena de pescadores se llena pronto de gaviotas, la vanguardia de las lanchas (…). Los gritos entonces se acentúan: «¡Orza a estribor!» ¡Aguanta a popa! ¡Avant, avant!».
En desembarcar els caixons amb les captures, Benavides parlà amb pescadors portmanyins, amb «una docena de ellos (…) allí mismo sobre las bancadas resbaladizas y recién limpias a baldazos (…). Sí, se les explota, Poco dinero, peligros constantes (….). El señor Mariano tiene cincuenta años. Conoce todos los solazos del mar. Hijo y nieto de marinos, es el patrón de la Aurora republicana [recordau que és l’any 1932]». I ja carrega, fa noranta anys, contra els intermediaris: «¡Los revendedores son los verdaderos tiburones!… Nosotros nos jugamos enteros para morirnos de hambre, mientras ellos se enriquecen sin sacarse la chaqueta!».
En parlar específicament de la pesca amb dinamita, un altre patró que anomena Antonio no té pèls a la llengua: «Mensualmente en las costas de Ibiza los aficionats, los pagesos y hasta… las autoridades echan al mar cientos y miles de toneladas de dinamita. Matan las crías, hacen escapar a quince o veinte millas los bancos de llus…».
El periodista segueix preguntant: «¿Nadie los denuncia?». I contesta el patró: «… Hay en la capital muchas personas que se están enriqueciendo con la venta de dinamita y no les conviene que las cosas vayan al oído de los altos poderes».
Acaba el periodista, amb la prosopopeia pròpia de l’època, explicant com embruneix a Sant Antoni el 1932:
«Cayó la tarde. La dársena respira la brisa sureña. (…). En el pueblo la música, que salta de un fonógrafo, se duerme en la soledad del barrio marinero, hosco y gris, tríptico de arena, piedra y viento».
Joan-Albert Ribas
