La paraula capçana fa referència en primer lloc a una roda feta amb fulla de dacsera o de forcs d’alls -una volta que se li han arrencat les cabeces (1) que enrotllat, cosit i entrelligat serveix per posar-hi una olla o un altre recipient per coure el menjar, quan es treuen del foc perquè no cremin, o no taquin la taula o la tovalla. Pensau que durant molts d’anys el menjar s’ha fet amb foc de llenya i això mascarava els recipients en què es feia. La capçana és per tant una versió antiga dels estalvis de les tovalles que ara es fan en materials diversos: metàl·lics, de vidre, de porcellana…
Però una capçana és també aquella espècie de tortell que es posaven les dones damunt el cap per portar-hi gerres o coves i els forners damunt el cap per portar-hi les posts de pa… amb la intenció de no fer-se mal i evitar que aquests objectes no caiguessin. Ja al segle XV hi ha un document que parla de macips de capçana, que eren una espècie de bastaixos, descarregadors de port. Podem afirmar que el primer ús d’aquesta paraula fa referència al tortell que es portava -i es porta encara en alguns llocs- damunt el cap, ja que capçana prové del llatí CAPITIANA, que vol dir precisament ‘cosa pròpia del cap’. A Menorca diuen que tenen una capçana quan tenen un mal de cap o un refredat que els produeix son i lleva les ganes de treballar.
Coromines recorda al Diccionari etimològic i complementari una estada a Sant Miquel de Balansat l’any 1963 en què li contaren que allí tenia aquestos dos usos principals, servir d’estalvi de taula o de tovalla i posar-se-la damunt el cap.
(1) La paraula cabeça, que curiosament té el mateix origen, és ben correcta referida al bulb d’una planta. Fan cabeces, per exemple, els alls, el safrà, la ceba, el lliri.
