The Young Sounds of Pim-Pam-Plona
@A.P./ Enmig de la porqueria comercial i de les multituds indies, cada cop és més habitual que apareixin petits segells discogràfics que, a la vegada, es converteixen en petits secrets. Jo me n’he hagut d’anar fins a Pamplona per trobar-ne un d’aquests. Es diuen Chin Chin Records Mundiales i és, a dia d’avui, una de les meves discogràfiques de capçalera. I és que amb tan sols un any i mig d’activitat ja han publicat alguns dels discos més deliciosos que han escoltat les meves orelles.
De fet, si us he de ser sincer, encara no he descobert què és exactament Chin Chin Records Mundiales. Una discogràfica? Un club secret? Una colla d’amics? O una festa continuada? Segueixo investigant perquè el que caracteritza Chin Chin són les ganes de passar-s’ho bé, on tot allò brindable hi és benvingut.
Chin Chin Records Mundiales va arrencar amb un recopilatori nadalenc (“A Christmas Chin Para Ti”), però els meus primers brindis i salts els vaig fer amb Los Ginkas, un combo amb duet femení i amb un talent compositiu de cinc estrelles. El primer disc “Retumbarama”, publicat a Spicnic, és més brutot en quant a so que el seu segon treball però ja indicava per on anaven els trets, amb versions de Los Vegetales (“Soy una bomba”) o Jackie DeShannon (“No te quiero ver”, adaptació del clàssic “Breakaway”). I després ja va arribar el magnífic –agafeu aire- “Ginkana-rama-gabba-rama-mania”: bombes pop, sentit de l’humor i una sorpresa en cada una de les cançons. En vínil i numerat. Primer brindis, al canto.
I encara en voleu més? Hi trobareu girls groups dels 50 via The Shirelles i The Shangri-las amb Las Kassettes; el Johnny Cash i la June Carter navarresos personificats en Las Chinchetas, autèntic cow-pop; garatge mongol amb Los Temblooores; i, last but not least, Los Urogallos, la reencarnació dels mítics TCR. I ja van… quants brindis?
I és que a Chin Chin Records Mundiales fan les coses bé perquè fan les coses que els hi agrada i com els hi agrada, i això es nota: vinils cuidats i numerats amb les meravelloses portades de Luis Paadin, fanzines de regal (grande Templeque!!!) que inclouen en algunes de les seves referències i ganes de passar-s’ho bé com si encara fessin salera a l’institut. Jo m’hi apunto, així que alcem les copes i… Chin Chin!!!
