Bernat Joan i Marí / Va ser un gran encert posar el Primer de Març com a Diada de les Illes Balears, especialment si tenim en compte el fet de fons (que, per descomptat, va molt més endarrere que el nostre Estatut d’Autonomia actual, ben escarransit i de “règim comú”, per cert). El Primer de Març hem de commemorar (i així ho feim) la Revolta dels Menorquins.
Menorca, últim territori de les Illes Balears a ser ocupat pel Regne d’Espanya, és fruit de bescanvi arran del Tractat d’Amiens, entre la Gran Bretanya i França, l’any 1802. En virtut d’aquest tractat, Menorca passa de sobirania britànica a sobirania espanyola, i, de manera immediata, formacions de l’exèrcit espanyol es desplacen a la balear del nord i l’ocupen. L’administració espanyola hi arribarà l’any 1810. Fins llavors, els gremis porten el govern de l’illa.
Entre l’establiment de l’administració espanyola a Menorca i l’inici de la revolta passa menys d’un mes. Els funcionaris espanyols hi arriben pel febrer de 1810 i els menorquins es revolten… el primer de març! Què havia canviat, per als nostres compatriotes del nord de l’arxipèlag? Per començar, quedaven en una situació econòmica molt més precària. Maó deixava de ser port franc. Es perdia l’exempció de fer el servei militar, que s’havia mantengut durant l’administració britànica. Augmentaven significativament els impostos. A Maó s’hi establia una mena de protohisenda que gravava de mala manera els menorquins, avesats a la manera britànica de fer les coses. La gent no podia aguantar aquella situació de repressió i es va revoltar.
La revolta sembla que va començar a Alaior, amb la gent alçant-se i els regidors i els capellans pitant cap a Maó a buscar-hi aixopluc, a l’empara dels hòmens armats que el governador Luis Gonzaga de Villava sempre posaria a la disposició dels poderosos pro-borbònics. D’Alaior, cor de Menorca, la revolta es va estendre cap a l’est i cap a l’oest, cap al nord i cap al sud. El governador va cedir i va deixar que el poder quedàs, molt temporalment, en mans dels gremis. Aquests varen concentrar la seua fúria contra un bisbe castellanitzador i borbònic a matar anomenat Pedro Antonio Juano. I l’expulsaren de l’illa. Sí, tal i com ho heu llegit: els gremis expulsaren el bisbe de Menorca. El governador, el tal Gonzaga, amb la intenció de salvar el seu cul més que no pas d’ajudar el poble de Menorca, va comminar el bisbe a partir cap a Alcúdia. Bon vent i barca nova!
Passades unes setmanes, emperò, el governador, usant la força militar, va apaivagar la situació, i va controlar la revolta. Aleshores, es va desencadenar una repressió generalitzada contra els menorquins. Que també va comptar amb un símbol: el patró Joan Mercadal. Algú havia de pagar el preu d’aquella revolta espontània contra l’ocupació espanyola. I va ser un patró menorquí, que fou afusellat vora la porta de Santa Catalina, a Palma.
Algú havia de pagar el preu d’aquella revolta espontània contra l’ocupació espanyola. I va ser un patró menorquí, que fou afusellat vora la porta de Santa Catalina, a Palma.
Està molt bé que el Primer de Març, dia de la Revolta dels Menorquins, siga el Dia de les Illes Balears. Avui, en ple segle XXI, hauríem de superar la revolta de la desesperació per concretar la nostra acció en una nova revolta: la de l’autocentrament, la de recuperar la capacitat de decisió, la de marcar el nostre futur, la de relacionar-nos directament amb Europa, la de comptar amb la nostra pròpia hisenda, la de recuperar plenament la nostra llengua, la de crear lliurement la nostra cultura…
