El dia d’avui, ara mateix, mentre escric, no preveu cap bon futur, donades les circumstàncies particulars i generals que ens envolten, i no en farem un llistat ni llarg ni curt, perquè avorriria la marmota que vaticina com anirà tot en el probable futur que s’acosta.
I si, en canvi, llegim L’astràgal, la novel·la d’Albertine Sarrazin, acabada de publicar en català per Nova Editorial Moll, què passarà? Podrà canviar tot cap a una millora? Crec que tampoc desembussarem gaire aquest lamentable primer comentari que ha servit d’inici per a subratllar, tanmateix, la importància d’un llibre com aquest, publicat per primer cop el 1965, a França, i escrit amb la ràbia literària d’una dona jove, maltractada des del mateix moment que va néixer, abandonada sense contemplacions, llençada al pou inservible i massa fondo de les classes subalternes, quan n’hi havia.
L’astràgal és l’os del tars enclavat entre els mal·lèols de la tíbia i del peroné. El trencament d’aquest os va dur l’escriptora a la coixesa i, finalment, a un èxit fulgurant i massa ràpid, per no dir que impossible.
Nascuda a Alger el 17 de setembre de 1937, la seua mare era una adolescent espanyola que la va abandonar a l’oficina de Benestar Social. Allí la batejaren com Albertine Damien, pel santoral que festejava el dia en què la nena va ser trobada. Als dos anys d’edat va ser acollida per un metge militar francés i la seua dona, que la rebatejaren com Anne-Marie. La nova família es traslladarà a la França continental, el 1947, i la petita ja entrarà en un terrible malson i sense escapatòria: violació per part d’un membre masculí de la branca paterna, situació insuportable a la llar d’acollida, entrada en un reformatori, després d’incidents provocats pel seu “afany de viure”. Acaba flirtejant i entrant, en els fets i en la forma, en el territori ensalvatgit de l’hampa juvenil, on hi regnava aquell absolut blanc i negre cinematogràfic, el de la por i de la misèria en primer pla, i participa en robatoris i es prostitueix. Quatre anys de condemna a la presó només li reforcen el que ja s’havia avesat a fer al reformatori: llegir i escriure, i així la duresa de les seues experiències les sabrà enfocar, tal vegada desactivar-les, en un cicle de novel·les, cartes i poemes que han quedat sens dubte per a la posteritat.
L’edició catalana, en traducció molt ben treballada pel filòleg mallorquí Àlvaro Calero Pons, i recentment apareguda, com hem dit, a la Nova Editorial Moll, és un molt bon senyal de la recuperació, per una banda, d’un segell editor simbòlic i estratègic al nostre país, i, per l’altra, d’una veu que va suposar un dels màxims àuges en els molt convulsos anys seixanta del segle XX.
No és d’estranyar, per tant, que en el pròleg que firma la cantant Patti Smith, la novaiorquesa consideri aquest com un dels seus llibres de capçalera, i es fa la pregunta de si els seus poemes de joventut haurien estat tan mordaços sense aquesta lectura.
I és que, no debades, Albertine Sarrazin va seguir la línia dels fora de la lei de la literatura francesa: François Villon, Clement Marot, i, sobretot, el molt més proper Jean Genet, l’autor del “Diari del lladre”, on contava els seus anys barcelonins amb pèls i senyals que varen crear escola.
Albertine no va poder gaudir, a penes, del seu èxit literari, que ja sabem que el va tenir, i que va ser ben considerable, però la seua vida havia entrat massa prompte en un túnel sense sortida, i va morir als 29 anys, a una clínica de Montpeller, el 10 de juliol de 1967, un dia d’estiu que, com sabem a Eivissa, se celebra la festa de sant Cristòfol, i solia dir-se que era un mal dia per a llençar-se a la mar i fer una nedada, perquè aquell dia la mar s’emportava sempre la vida d’algú, i millor que no fos la teua, ens deien les mares.
Dues pel·lícules, una de 1968 i l’altra de 2015, han trasplantat a les pantalles la memòria i els fets d’aquest llibre extraordinari que conta una història certa i prou sòrdida, d’acord, però jo voldria creure que també monotemàtica, sobre la necessitat de l’amor que mai se’ns dóna, ni tampoc sabem donar com ho hauríem hagut de fer.
.
