Anabel Colazo (Eivissa, 1993) és una artista que fa anys que publica còmics i que el mes de febrer va publicar la seua darrera obra: Espada (Ediciones la Cúpula), una història que tracta sobre un regne en què només la reina i la princesa tenen el poder de fer màgia, cosa contra la qual la mateixa princesa es rebel·la, tractant d’esbrinar el perquè d’aquesta desigualtat entre el poder reial i el poble. L’entrevistada va debutar en el món del còmic l’any 2015 amb El cristal imposible, de la mà l’editorial DeHavilland. Dos anys més tard, el 2017, va publicar el seu primer gran treball, titulat Encuentros cercanos. Més endavant va ser el torn del còmic No mires atrás (2019). En ambdós casos, mitjançant Ediciones la Cúpula.
Va viure a Eivissa fins als divuit anys, quan va marxar a València per estudiar Belles Arts. Durant la seua conversa telefònica amb Noudiari des de la Corunya, on viu ara, Colazo opina sobre la relació entre contingut i estètica, la manca d’indústria del còmic a Espanya o dels seus inicis com a escriptora i il·lustradora. El manga és el tipus de còmic que més consumeix i les seves obres estan traduïdes, com a mínim, al francès.
Existeix el debat sobre si la cultura ha de servir per imaginar nous escenaris o per transformar la realitat. En canvi, crec que la teua darrera obra és una mescla de les dues coses, no? Perquè planteges debats molts reals i traslladables a la realitat a través d’un escenari imaginari.
Jo sempre he concebut la cultura com una manera d’entendre millor el món en què vivim, però a través de la ficció.
Vares començar escrivint, presentant-te més d’una vegada als premis Sant Jordi.
Sí. La veritat és que quan tens 15 o 16 anys tampoc t’imagines que el que vols contar també ho podries fer dibuixant. Sí que és cert que a mi sempre m’ha agradat escriure molt, però també dibuixar, i quan vaig començar a estudiar Belles Arts a València i vaig conèixer a més gent que també dibuixava i feia còmics, vaig plantejar-me que tal vegada jo també podria emprar aquesta via d’expressió. De fet, moltes vegades amb el còmic em sembla més fàcil contar el que vull explicar.
Fa uns anys deies a Diario de Ibiza que a Espanya no es pot viure del còmic. Continues pensant el mateix?
Sí (riu). A més, es parla moltes vegades de «la indústria del còmic», perquè és cert que està molt relacionat amb la cultura popular, però el que tenim a Espanya crec que no es pot anomenar indústria. El que hi ha a França, sí, però aquí no. Allí es consumeixen moltíssims més còmics, hi ha una diferència cultural força important entre els dos països.
Per què creus que passa això?
És un tema molt complex, tot i que des del meu punt de vista, com a persona que fa còmics amb un públic més o menys minoritari, trob que a França hi ha moltíssimes més ajudes per a la producció cultural, la qual cosa repercuteix en el còmic.
En aquest sentit, traduir les teues obres és una forma de traspassar fronteres, no?
Sí, la meua editorial, Ediciones la Cúpula, mou els drets dels meus còmics, que estan publicats també en francès. I a més a més, ara el meu segon còmic, No mires atrás, es publicarà en alemany. Pens que com més publiques, més fàcil ho tens per arribar a més gent.
De tota manera, a Espanya també t’ha anat bé. Fa poc vares presentar Espada a Galícia.
Sí, perquè ara mateix visc a la Corunya i hem presentat l’obra aquí, i d’aquí a un parell de setmanes se celebrarà el Saló del Còmic de Barcelona i anirem allà, també.
Quin diries que és el públic potencial d’Espada?
Personalment, soc partidària de no determinar molt el públic de les obres; de fet, en el seu moment vaig treballar un parell d’estius a la llibreria Hipérbole, a Eivissa, i quan la gent em preguntava quina recomanació faria per a nins petits, així, en general, sempre em venia aquesta idea al cap. Però per associació directa, diria que el públic d’Espada seria molt semblant a jo: adolescents o joves adults. De tota manera, m’he trobat amb gent molt diversa que se l’ha llegit.
Aquesta última publicació d’alguna manera planteja el debat de si és necessari que el poble tingui un poder com el de la capacitat de fer màgia, no?
És cert que el debat és aquest, perquè la motivació de la princesa és que tots tinguin la màgia, perquè no creu que sigui just que ella i la reina, prenent la decisió per sobre de la resta de la gent, siguin les úniques que poden fer-la servir. No vol tenir aquesta responsabilitat per sobre de la gent, però també és veritat que, per una altra part, la princesa no ho vol per egoisme, perquè no vol assumir aquesta responsabilitat. Es planteja el debat que dius, així i tot, no crec que hi hagi una resposta correcta, ho deixo obert a la reflexió de cada lector o lectora.
Quina importància ocupa l’estètica en la teva obra? En moltes expressions culturals, sovint sembla que el contingut és més important que la resta d’elements.
Trob que en el còmic moltes vegades pot ser fins i tot al contrari, que se li doni més importància al contingut, encara que això depèn molt dels gustos de cadascú. És veritat que una persona comença a llegir un còmic perquè li agrada el que es veu, però jo sempre m’interesso més pel contingut. Encara que t’hi apropis a un còmic per les seues il·lustracions, en el meu cas, a l’hora d’elaborar-ne un, primer m’imagino la història i després dibuixo. De tota manera, això depèn molt de la persona, perquè hi ha molta gent que primer crea conceptes i més endavant imagina una història a partir d’això, per exemple; però jo sempre tenc clar abans la història.
També és positiu que hi hagi un terme mitjà en el volum de text d’un còmic, no?
Sí, aquest terme mitjà és una cosa que m’agrada molt del manga, on el nombre de pàgines està menys limitat i hi ha més espai per les vinyetes i, per tant, menys vinyetes per pàgina i menys blocs de text. Així tot, aquestes coses al final estan molt determinades pel ritme de la història.
Diries que les teues obres estan influenciades pel manga que consumeixes?
Consumeixo molt de manga. Tal vegada, del món dels còmics, és el que més llegeixo, però tampoc li trob una relació tan directa amb les meues publicacions. Segur que s’hi podran descobrir associacions, però no és tan determinant… Sí que puc contar que una de les influències més directes d’Espada és el manga de Nausicaä.
Sinopsi d’Espada
Hi va haver un temps en què tothom tenia accés a la màgia, fins que una disputa pel poder va atreure un dimoni d’un altre món, destruint-ho tot… o això explica la llegenda. No obstant això, hi ha una altra versió apòcrifa molt diferent, segons la qual un heroi, portador d’una espasa, va arribar al regne per guiar-los i protegir-los tots. Però qui era aquest heroi i què en va ser d’ell? Per què ara la reina és l’única persona capaç de fer servir la màgia?
Atreta per tots aquests enigmes del passat, Ania, hereva al tron per imposició, intentarà esbrinar què va passar realment i què hi ha de veritat en aquests fets… ara que acaba de trobar una misteriosa espasa.
Ediciones la Cúpula
